CAUSES PERDUDES

Més màgia

2011-04-21T10:43:00.004+02:00

El cos humà és un engranatge perfecte i el seu estudi encara revela molts interrogants. Les respostes van arribant de forma exponencial de la mà d’un talent que, gràcies al trampolí de xarxes construït amb la globalització, interactua de forma comuna, ràpida i eficaç.

En aquesta tessitura, i des de la comoditat personal que implica viure en condicions privilegiades, el meu interès sobre aquest galimaties humà s’ha dirigit cap àrees sobre les quals, a dia d’avui, no hi ha respostes científicament “validades”, i ho dic en el bon sentit de l’expressió.

Som física i química. I una mica més. Aquest plus afegit, que no sé el nom que tindrà quan sigui científicament validat, s’insinua com una força interna, latent, revolucionària, destinada a facilitar la satisfacció personal.

En el meu cas, vaig detectar aquesta “bareta màgica” des del moment que vaig començar a escoltar de forma diferent a persones del meu entorn que, sense fugir d’estudi, m’explicaven una versió del fets amb altres matisos. Per què ens passa el que ens passa, per què ens hem conegut, per què ja no sé res de tu, per què no em caus bé, per què em sento còmode amb tu, per què m’enfado, per què em sento satisfeta i molts més per quès.

Aquesta mena d'IVA admet tota classe d’estímuls. Una vegada la meva germana petita, l’Anna, que adonar-se que allò que escrivia es convertia en realitat més endavant. La meva resposta “científica” és que això és cert. Jo disposo d’un testimoni: el blog, i les experiències viscudes en els darrers tres anys.

Ara estic vivint com volia fa un temps. Vaig deixar enrera allò del "dios apreta però no ahoga", perquè em vaig cansar de la sensació d'ofec. Ara floto.

Hivernacle d'habilitats

2011-03-19T21:24:00.014+01:00

En el darrer programa d'en Punset, l'expert de torn qüestionava el sistema educatiu actual, i amb raó. El mètode està obsolet en el món occidental de les TIC, el germà ric del planeta, perquè el sistema d'aprenentatge s'ha transformat en una font d'avorriment, fent sorgir la desmotivació en l'alumnat novell. El rovell de l'ou és trobar la clau de volta per redreçar la funció social de l'escola. Aquest desllorigador permetrà detectar la font d'estímuls que actualment ens demanen les generacions més joves i adaptar els canals de transmissió i assimilació del coneixement als temps actuals (la capacitat d'adaptació és predicable a tots els nivells, escola inclosa). D'aquesta manera es pot començar a esvair la frontera entre els diagnòstics erronis de TDAH i les causes reals del dèficit d'atenció en la canalla.

Aquesta crítica no és gratuïta perquè, tard o d'hora, les persones adultes s'incorporen al món del treball, un caldo de cultiu per treure profit de les seves habilitats innates, descobertes i potenciades durant l'etapa escolar, amb l'ajut de mestres i la família. Aquest binomi instructor és un motor d'exploració eficaç per optimitzar la vida laboral en actiu. D'aquí, doncs, la importància que un mateix prengui consciència d'allò que sap fer bé amb naturalitat i sense esforç afegit, per assolir més satisfacció en l'àmbit laboral i, de retruc, augmentar voluntàriament el rendiment de la salut mental i física a un cost de producció nul o molt lleu.

Posats a fer números, considero interessant conèixer aquest tipus de rendibilitat personal, perquè en aquest mercat tots tenim un preu. L'aposta per una política coherent en recursos humans repercuteix en el marge de benificis, perquè tothom guanya. En fi, que aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de rebobinar sobre la meva vida laboral i del "reset" fet oportunament. Això no ho vaig aprendre a l'escola ni tampoc a casa, sinó gràcies a l'experiència. Cadascú té fe en la seva medicina.

Estímuls

2011-03-09T18:03:00.009+01:00

Discurs d'Steve Jobs, Universitat Stanford, 2005...

Gracias...

Tengo el honor de estar hoy aquí con vosotros en vuestro comienzo en una de las mejores universidades del mundo. La verdad sea dicha, yo nunca me gradué. A decir verdad, esto es lo más cerca que jamás he estado de una graduación universitaria.

Hoy os quiero contar tres historias de mi vida. Nada especial. Sólo tres historias.

La primera historia versa sobre "conectar los puntos".

Dejé la Universidad de Reed tras los seis primeros meses, pero después seguí vagando por allí otros 18 meses, más o menos, antes de dejarlo del todo. Entonces, ¿por qué lo dejé?

Comenzó antes de que yo naciera.

Mi madre biológica era una estudiante joven y soltera, y decidió darme en adopción. Ella tenía muy claro que quienes me adoptaran tendrían que ser titulados universitarios, de modo que todo se preparó para que fuese adoptado al nacer por un abogado y su mujer. Solo que cuando yo nací decidieron en el último momento que lo que de verdad querían era una niña. Así que mis padres, que estaban en lista de espera, recibieron una llamada a medianoche preguntando:

“Tenemos un niño no esperado; ¿lo queréis?”

“Por supuesto”, dijeron ellos.

Mi madre biológica se enteró de que mi madre no tenía titulación universitaria, y que mi padre ni siquiera había terminado el bachillerato, así que se negó a firmar los documentos de adopción. Sólo cedió, meses más tarde, cuando mis padres prometieron que algún día yo iría a la universidad. Y 17 años más tarde fui a la universidad. Pero de forma descuidada elegí una universidad que era casi tan cara como Stanford, y todos los ahorros de mis padres, de clase trabajadora, los estaba gastando en mi matrícula.

Después de seis meses, no le veía propósito alguno. No tenía idea de qué quería hacer con mi vida, y menos aún de cómo la universidad me iba a ayudar a averiguarlo. Y me estaba gastando todos los ahorros que mis padres habían conseguido a lo largo de su vida. Así que decidí ejarlo, y confiar en que las cosas saldrían bien. En su momento me dio miedo, pero en retrospectiva fue una de las mejores decisiones que nunca haya tomado.

En el momento en que lo dejé, ya no fui más a las clases obligatorias que no me interesaban y comencé a meterme en las que parecían interesantes. No era idílico. No tenía dormitorio, así que dormía en el suelo de las habitaciones de mis amigos, devolvía botellas de Coca Cola por los 5 céntimos del envase para conseguir dinero para comer, y caminaba más de 10 Km los domingos por la noche para comer bien una vez por semana en el templo de los Hare Krishna.

Me encantaba.

Y muchas cosas con las que me fui topando al seguir mi curiosidad e intuición resultaron no tener precio más adelante.

Os daré un ejemplo.

En aquella época la Universidad de Reed ofrecía la que quizá fuese la mejor formación en caligrafía del país. En todas partes del campus, todos los póster, todas las etiquetas de todos los cajones, estaban bellamente caligrafiadas a mano.

Como ya no estaba matriculado y no tenía clases obligatorias, decidí atender al curso de caligrafía para aprender cómo se hacía. Aprendí cosas sobre el serif y tipografías sans serif, sobre los espacios variables entre letras, sobre qué hace realmente grande a una gran tipografía.

Era sutilmente bello, histórica y artísticamente, de una forma que la ciencia no puede capturar, y lo encontré fascinante. Nada de esto tenía ni la más mínima esperanza de aplicación práctica en mi vida.

Pero diez años más tarde, cuando estábamos diseñando el primer ordenador Macintosh, todo eso volvió a mí. Y diseñamos el Mac con eso en su esencia. Fue el primer ordenador con tipografías bellas. Si nunca me hubiera dejado caer por aquél curso concreto en la universidad, el Mac jamás habría tenido múltiples tipografías, ni caracteres con espaciado proporcional. Y como Windows no hizo más que copiar el Mac, es probable que ningún ordenador personal los tuviera ahora. Si nunca hubiera decidido dejarlo, no habría entrado en esa clase de caligrafía y los ordenadores personales no tendrían la maravillosa tipografía que poseen.

Por supuesto, era imposible conectar los puntos mirando hacia el futuro cuando estaba en clase, pero fue muy, muy claro al mirar atrás diez años más tarde.

Lo diré otra vez: no puedes conectar los puntos hacia adelante, sólo puedes hacerlo hacia atrás.

Así que tenéis que confiar en que los puntos se conectarán alguna vez en el futuro. Tienes que confiar en algo, tu instinto, el destino, la vida, el karma, lo que sea.

Esta forma de actuar nunca me ha dejado tirado, y ha marcado la diferencia en mi vida.

Mi segunda historia es sobre "el amor y la pérdida".

Tuve suerte — supe pronto en mi vida qué era lo que más deseaba hacer. Woz y yo creamos Apple en la cochera de mis padres cuando tenía 20 años. Trabajamos mucho, y en diez años Apple creció de ser sólo nosotros dos a ser una compañía valorada en 2 mil millones de dólares y 4.000 empleados. Hacía justo un año que habíamos lanzado nuestra mejor creación — el Macintosh — un año antes, y hacía poco que había cumplido los 30.

Y me despidieron.

¿Cómo te pueden echar de la empresa que tú has creado? Bueno, mientras Apple crecía contratamos a alguien que yo creía muy capacitado para llevar la compañía junto a mí, y durante el primer año, más o menos, las cosas fueron bien. Pero luego nuestra perspectiva del futuro comenzó a ser distinta y finalmente nos apartamos completamente. Cuando eso pasó, nuestra Junta Directiva se puso de su parte.

Así que a los 30 estaba fuera. Y de forma muy notoria.

Lo que había sido el centro de toda mi vida adulta se había ido y fue devastador.

Realmente no supe qué hacer durante algunos meses. Sentía que había dado de lado a la anterior generación de emprendedores, que había soltado el testigo en el momento en que me lo pasaban. Me reuní con David Packard [de HP] y Bob Noyce [Intel], e intenté disculparme por haberlo fastidiado tanto. Fue un fracaso muy notorio, e incluso pensé en huir del valle [Silicon Valley].

Pero algo comenzó a abrirse paso en mí — aún amaba lo que hacía. El resultado de los acontecimientos en Apple no había cambiado eso ni un ápice. Había sido rechazado, pero aún estaba enamorado. Así que decidí comenzar de nuevo.

No lo vi así entonces, pero resultó ser que el que me echaran de Apple fue lo mejor que jamás me pudo haber pasado. Había cambiado el peso del éxito por la ligereza de ser de nuevo un principiante, menos seguro de las cosas. Me liberó para entrar en uno de los periodos más creativos de mi vida. Durante los siguientes cinco años, creé una empresa llamada NeXT, otra llamada Pixar, y me enamoré de una mujer asombrosa que se convertiría después en mi esposa.

Pixar llegó a crear el primer largometraje animado por ordenador, Toy Story, y es ahora el estudio de animación más exitoso del mundo. En un notable giro de los acontecimientos, Apple compró NeXT, yo regresé a Apple y la tecnología que desarrollamos en NeXT es el corazón del actual renacimiento de Apple. Y Laurene y yo tenemos una maravillosa familia.

Estoy bastante seguro de que nada de esto habría ocurrido si no me hubieran echado de Apple. Creo que fue una medicina horrible, pero supongo que el paciente la necesitaba. A veces, la vida te da en la cabeza con un ladrillo. No perdáis la fe. Estoy convencido de que la única cosa que me mantuvo en marcha fue mi amor por lo que hacía.

Tenéis que encontrar qué es lo que amáis. Y esto vale tanto para vuestro trabajo como para vuestros amantes.

El trabajo va a llenar gran parte de vuestra vida, y la única forma de estar realmente satisfecho es hacer lo que consideréis un trabajo genial. Y la única forma de tener un trabajo genial es amar lo que hagáis. Si aún no lo habéis encontrado, seguid buscando.

No os conforméis.

Como en todo lo que tiene que ver con el corazón, lo sabréis cuando lo hayáis encontrado. Y como en todas las relaciones geniales, las cosas mejoran y mejoran según pasan los años. Así que seguid buscando hasta que lo encontréis.

No os conforméis.

Mi tercera historia es sobre "la muerte".

Cuando tenía 17 años, leí una cita que decía algo como: “Si vives cada día como si fuera el último, algún día tendrás razón”. Me marcó, y desde entonces, durante los últimos 33 años, cada mañana me he mirado en el espejo y me he preguntado: “Si hoy fuese el último día de mi vida, ¿querría hacer lo que voy a hacer hoy?” Y si la respuesta era “No” durante demasiados días seguidos, sabía que necesitaba cambiar algo.

Recordar que voy a morir pronto es la herramienta más importante que haya encontrado para ayudarme a tomar las grandes decisiones de mi vida.

Porque prácticamente todo, las expectativas de los demás, el orgullo, el miedo al ridículo o al fracaso se desvanece frente a la muerte, dejando sólo lo que es verdaderamente importante.

Recordar que vas a morir es la mejor forma que conozco de evitar la trampa de pensar que tienes algo que perder. Ya estás desnudo. No hay razón para no seguir tu corazón.
Hace casi un año me diagnosticaron cáncer.

Me hicieron un chequeo a las 7:30 de la mañana, y mostraba claramente un tumor en el páncreas. Ni siquiera sabía qué era el páncreas. Los médicos me dijeron que era prácticamente seguro un tipo de cáncer incurable y que mi esperanza de vida sería de tres a seis meses. Mi médico me aconsejó que me fuese a casa y dejara zanjados mis asuntos, forma médica de decir: prepárate a morir.

Significa intentar decirle a tus hijos en unos pocos meses lo que ibas a decirles en diez años. Significa asegurarte de que todo queda atado y bien atado, para que sea tan fácil como sea posible para tu familia.

Significa decir adiós.

Viví todo un día con ese diagnóstico. Luego, a última hora de la tarde, me hicieron una biopsia, metiéndome un endoscopio por la garganta, a través del estómago y el duodeno, pincharon el páncreas con una aguja para obtener algunas células del tumor. Yo estaba sedado, pero mi esposa, que estaba allí, me dijo que cuando vio las células al microscopio el médico comenzó a llorar porque resultó ser una forma muy rara de cáncer pancreático que se puede curar con cirugía.

Me operaron, y ahora estoy bien. Esto es lo más cerca que he estado de la muerte, y espero que sea lo más cerca que esté de ella durante algunas décadas más. Habiendo vivido esto, ahora os puedo decir esto con más certeza que cuando la muerte era un concepto útil, pero puramente intelectual:

Nadie quiere morir.

Ni siquiera la gente que quiere ir al cielo quiere morir para llegar allí. Y sin embargo la muerte es el destino que todos compartimos. Nadie ha escapado de ella. Y así tiene que ser, porque la Muerte es posiblemente el mejor invento de la Vida. Es el agente de cambio de la Vida. Retira lo viejo para hacer sitio a lo nuevo.

Ahora mismo lo nuevo sois vosotros, pero dentro de no demasiado tiempo, de forma gradual, os iréis convirtiendo en lo viejo, y seréis apartados. Siento ser tan dramático, pero es bastante cierto. Vuestro tiempo es limitado, así que no lo gastéis viviendo la vida de otro.

No os dejéis atrapar por el dogma que es vivir según los resultados del pensamiento de otros.

No dejéis que el ruido de las opiniones de los demás ahogue vuestra propia voz interior.

Y lo más importante, tened el coraje de seguir a vuestro corazón y vuestra intuición.

De algún modo ellos ya saben lo que tú realmente quieres ser.

Todo lo demás es secundario.

Cuando era joven, había una publicación asombrosa llamada The Whole Earth Catalog [Catálogo de toda la Tierra], una de las biblias de mi generación. La creó un tipo llamado Stewart Brand no lejos de aquí, en Menlo Park y la trajo a la vida con su toque poético. Eran los últimos años 60, antes de los ordenadores personales y la autoedición, así que se hacía con máquinas de escribir, tijeras, y cámaras Polaroid. Era como Google con tapas de cartulina, 35 años de que llegara Google, era idealista, y rebosaba de herramientas claras y grandes conceptos. Stewart y su equipo sacaron varios números del The Whole Earth Catalog, y cuando llegó su momento, sacaron un último número.

Fue a mediados de los 70, y yo tenía vuestra edad. En la contraportada de su último número había una fotografía de una carretera por el campo a primera hora de la mañana, la clase de carretera en la que podrías encontrarte haciendo autoestop si sois aventureros. Bajo ella estaban las palabras:

“Sigue hambriento. Sigue alocado”.

Era su último mensaje de despedida. Sigue hambriento. Sigue alocado. Y siempre he deseado eso para mí. Y ahora, cuando os graduáis para comenzar de nuevo, os deseo eso a vosotros.

Seguid hambrientos. Seguid alocados.

Muchísimas gracias a todos.

Biblioteràpia

2011-03-07T18:50:00.007+01:00

Fa unes setmanes, i arran d'una redecoració domèstica, vaig parar atenció a la meva biblioteca personal, nascuda a partir de lectures voluntàries, lliurement escollides, després de descobrir l'oci de llegir sense obligació. Per tant, no guardo cap llibre de les meves etapes de formació obligatòria i superior.

Del grapat de llibres acumulats, una part van anar a parar a les meves mans perquè buscava respostes. Una mena de recerca del grial. A diferència de l'Indiana Jones, el punt de partida sempre començava per un passeig per les llibreries fins que, sense cap criteri aparent, em fixava en un títol determinat. Si o sí, estava convençuda de l'elecció. Un impuls, un pressentiment.

Els records d'aquesta aventura m'han refrescat aquells moments de confusió, de dubtes, d'impaciència i de bogeries. Havia pensat en incorporar un apartat amb una selecció de títols, però n'he desistit perquè la seva eficàcia estava garantida perquè jo volia trobar les respostes que buscava. Allò que em resulta útil a mi, no significa que ho sigui per a tú. Des d'aleshores, utilitzo aquest mètode per orientar-me, entre d'altres recursos, i, si algú em pregunta, li explico aquesta història, títols inclosos.

També m'ha refrescat que una vegada vaig deixar un d'aquests llibres. Encara l'espero. La destinatària el va perdre i ara el llibre està descatalogat. Si per coses de la vida, l'extraviadora de llibres prestats em llegeix, et recordo que anava d'unes converses amb el d'allà dalt.

Més veritats

2011-03-04T19:37:00.012+01:00

Divendres per la tarda i tres veritats m'han cridat l'atenció durant la jornada. Les he descobert a la Vanguardia i durant la remissió del programa "Singulars", que linkejo al bloc.

Veritat 1: L'autor, l'escriptor Jordi Pérez, amb el següent titular: "Decir cosas en cada frase es mucho más difícil que enrollarse". Recomano la lectura de l'article, i llegiré el llibre "Como escribir claro" perquè em fascina la redacció simple amb contingut clar. Una virtut a l'abast de tothom. El secret, pràctica, pràctica i més práctica, llevat dels afortunats que neixen amb aquest do, com ara els de ciències. Breu i clar. Una estratatègia d'èxit en el camp de la comunicació. En el meu àmbit, prefereixo fulminar amb 4 línies que amb 4 folis.

Veritat 2: L'autor, Borja Mateo, advocat i expert en mercat immobiliari: "Els pisos encara baixaran de mitjana un 46% més". M'he quedat enganxada a l'entrevista. Una afirmació basada en dades reals, que revela la fal·làcia del discurs oficial. També llegiré el seu llibre, "La verdad sobre el mercado immobiliario". Està a punt de caure un tercer mite (els dos primers, ja han caigut): que els pisos continuaran baixant molt. Estic contenta perquè el valor del meu habitatge és just, segons la fórmula de càlcul exposada al programa. En cas de necessitat, tinc els beneficis garantits. Ara ja tinc clar que mai es reformarà la llei hipotecària. El drama social s'agreujarà i haurà més pobres sense sostre digne.

Veritat 3: L'autor, Pablo Fernández Berrocal, doctor en psicologia: "Les persones més felices no són les més intel·ligents". El coneixement ocupa poc espai. La felicitat, molt. Està bé saber, amb mesura. Un test d'intel·ligència no mesura els sentiments ni les emocions. Conec algunes persones que, amb un kilo menys de cervell intel·ligent, serien més felices. També m'interessa un dels seus llibres, "Corazones inteligentes".

Veritat 4 (de propina): "Tu, que m'estàs llegint, acabes de deixar un rastre que et serà difícil eliminar". Collita pròpia. Una reflexió sobre el dret a l'oblit. La teva pista és només la punta de l'iceberg.

Que tingueu bon carnaval!

Servei de manteniment

2011-02-23T21:26:00.005+01:00

Un munt de mesos amb el blog desatès, i de sobte escolto la música amb falques publicitàries, o que alguns links ja no existeixen...Toca ITV. Una revisió que coincideix amb un dia mediàticament reiteratiu, perquè és 23-F. Han passat tres dècades ja, i encara avui es continua filtrant informació amb detalls desconeguts que fan sobreviure el mite del cop d'estat. D'això es tracta, de recordar mites, com les llegendes urbanes. Trenta anys són molts anys, tants com una generació adulta. La memòria històrica cada vegada està més orfe de mites i del seu significat associat.

Vivim en temps combulsos, i això tot just és el principi del final. Molts canvis en poc temps. L'univers es belluga, però ignoro si ho fa en el sentit de les agulles del rellotge. La primavera àrab, els tòxics bancaris, la tendència cap a les polítiques de dretes, tancaments empresarials massius, llistes d'aturats consolidades, drets socials retallats, etc. Retrocedim o fem neteja?

Últimament, una de les bones notícies és la pressió social al voltant de les execucions hipotecàries. Hi ha una esquerda, encara minúscula, que podria esdevenir en enderroc. Perquè alguns podran gaudir d'una segona oportunitat si prospera la tendència latent a tancar el deute amb els bancs i caixes entregant les claus de l'habitatge familiar hipotecat. Una oportunitat que no han tingut els que el van perdre abans del 2008. Un petit pas per a un bon canvi. Avancem?

Com tot a la vida, de tant en tant cal revisar els fonaments perquè els pilars continuïn garantint solidesa durant trenta anys més.

Malsons

2010-07-05T18:08:00.010+02:00

Avui reflexiono al voltant de la llibertat individual, entesa com aquell pilar sobre el qual pivota el progrés, un axioma auspiciat, proclamat i venerat pel sector ric del planeta, per bé que pobre en quant a resultats, o sigui, poc efectiu i ineficaç, atès que aquella i, de retruc, la col·lectiva, no han evitat les visicituds d'un moment històric com l'actual en què bona part de les economies (tant la macro com les domèstiques ) s'han acostumat a les retallades, apretades de cinturons i la pèrdua massiva de vivendes familiars, pagades voluntàriament a preus de luxe. El somni de ser rics s’ha acabat.

Perquè al cap i a la fi, si hom presumeix que la riquesa comença amb la llibertat (i per tant es retroalimenten), atès que així ho palesen uns drets collonuts recollits en lleis fonamentals (i m'estalvio el debat sobre el seu àmbit territorial) destinats i usats en el lliure mercat, doncs malgrat això, per què es qüestiona sobre aquest dret privilegiat? Tan perjudicial ha estat per arribar on som ara? En veu alta escolto allò de que “ara hi ha massa llibertat” per justificar fracassos socials, i ben poc per destacar èxits particulars. Ergo, si som lliures de debò i, segons sembla, vitalíciament, aleshores quan sorgeix la responsabilitat pels actes propis en tant que persones lliures i no esclaves? Aprenem a gestionar adequadament la llibertat imposada democràticament? Què provoca la tendència cap a una carència de referents i la inversió de valors?

Ara bé, cas de considerar que la llibertat és efímera i només dura el que dura, que la limita temporalment? Potser es mesura ponderant els interessos en joc, com ara l'impacte de la decisió a prendre (o descartar), segons els sentiments que resultin afectats, segons l’impacte econòmic que se'n derivi, segons l'estatus social (generalment, a perdre), el suport familiar en joc (per quina raó?), l’opinió de tercers (que no decidiran per nosaltres), i així anem sumant uns quants condicionals més per acotar el temps i l'espai d'aquesta llibertat caduca.

Llibertat sí, i durant quant de temps? Tot cercant una resposta he topat amb aquesta mètrica. Conclusió: un espai natural sense límits artificials gratifica sensorialment. D'aquí, doncs, que aquesta mètrica mortiqui.

Moltes gràcies, Mr. Scrooge!

2010-01-05T17:33:00.004+01:00

Ho he tornat a fer. Ara fa tot just un any, i amb les il·lusions renovades, recuperava el ritual d’escriure una carta als Reis d’Orient. I ha funcionat perquè durant l’any s’han fet realitat els desitjos demanats. La carta va arribar al seu destí. I clar, vull repetir l’experiència. La màgia continua.

La novetat d’enguany és la recuperació d’un altre ritual, previ al manuscrit reial. Es tracta de la pel·lícula Muchas gracias, Mr. Scrooge, una versió musical del popular Conte de Nadal, de Charles Dickens.

Qui no canviaria visualitzant el seu futur? La qüestió, més que canviar per interès, és disposar de temps per disfrutar dels resultats, perquè al cap i a la fi només tenim una oportunitat per viure, i moltes per canviar.

Que vagin bé les visites fantasmals!

Picar pedra

2009-11-18T11:24:00.007+01:00

Pel que sembla, la màxima de predicar amb l’exemple va perdent adeptes, al costat d’altres pèrdues significatives. Des de temps, en el meu entorn habitual detecto una bretxa generacional ben definida. No cal mirar gaire enrera, només una mica.

Entre l’EGB i l’ESO. Entre la carrera universitària dels 5 anys i la dels crèdits, i la futura Bolonya. Entre un respecte a les aules i la indefinició del cos docent. Entre la mà dura i la mà tova. Entre l’esforç (no confondre amb patir) i l’èxit immediat. Entre la guàrdia civil i els mossos d’esquadra. Entre la televisió de 5 canals i la TDT. Entre el violador de l’eixample i els violadors menors d'edat.

Entre tot això, i més, tinc la sensació que formo part d’una generació hereva d’una prioritat de valors diferent a l’actual, en un moment en què la comunitat era poc conscient de la seva llibertat. Ara que la tenen tota, absolutament tota, s’han perdut pel camí bona part dels referents que un dia em van ser útils alhora de definir la meva personalitat.

Fum fum fum

2009-10-25T08:45:00.017+01:00

Arsènic, fenol, benzè, poloni 210, acetona, cianur, DDT, naftalina, amoníac, butà, nicotina, quitrà, plom, metanol, i així fins a 4.000 components tòxics*.

He deixat de fumar, gràcies a la hipnosi. Una decisió incòmoda perquè m'he privat d'un plaer demoníac. Em sobta que m'agradés tant el verí i l'autodestrucció, i quan t'observo fumant confio en que tan de bo t'adonis aviat. Ara comprenc la tolerència dels exfumadors.

A mesura que la nicotina i el temut mono petitegen, la incomoditat inicial es va transformant en plaer, el que dóna la satisfacció d'una bona acció. Us recomano la lectura del llibre El plaer de deixar de fumar, del Dr. Miquel Masgrau, que es pot descarregar gratuïtament i llegir-lo en format digital (http://www.masgrau.net/).

Què amaga l'adicció? Només tu ho pots descobrir, quan vulguis.

Tempus fugit

2009-09-01T18:50:00.007+02:00

Si em regales simplicitat, que sigui fàcil.
Si em regales brevetat, que sigui clara.
Si em regales amistat, que sigui autèntica.
Si em regales amor, que sigui tendre.
Si em regales veritat, que sigui transparent.
Si em regales salut, que sigui sana.
Si em regales temps, que sigui plenament.
Si em regales diners, que siguin abundants.
Si em regales falsedat, que sigui caduca.
Si em regales l’oïda, que sigui en silenci.
Si em regales companyia, que sigui propera.
Si em regales família, que sigui càlida.
Si em regales vida, que sigui la meva.
Si em regales mort, que sigui plàcida.
Per demanar, que no quedi.

Hiverno a l’estiu. M'activo amb el fred.
He tornat.

31.536.000 segons

2009-05-24T16:16:00.006+02:00

Setmana d’aniversari: el blog ha fet un any. El ritme d’entrades ha anat minvant de manera progressiva a favor d’altres distraccions. Ara bé, continua com una afició saludable. Escriure és una de les gimnasies de la ment. Clarifica i facilita la creativitat.

L’embrió de qualsevol idea passa per fer esborranys, fins que es dibuixa un projecte definitiu. La fase embrionària del blog va tenir un títol i una primera entrada que no es van publicar mai, un avortament natural. Després, van existir moments per iniciar un blog anònim sota l'impuls de l'alter ego que, qui més qui menys, conviu amb nosaltres. Un impuls que va desaparèixer sota el caldo de cultiu de la paciència.

El regal d’aniversari és la retrobada amb un idol d’infància de la seva autora. Espero que conservis una bona dosi d’il·lusió, necessària en el món adult, més aficionat a la formalitat i la hipocresia.

Poc a poc

2009-04-09T18:43:00.015+02:00

Sense presses i amb les idees clares, els somnis esdevenen reals quan toca. Ni el lloc ni el moment són rellevants, només compta el creuament adequat de fets i de persones.

Fa unes setmanes vaig tractar sobre els objectius pendents. Doncs bé, ara en tinc menys, perquè recapitulant al post de la Lluna, he fet el segon pas i una mica més en direcció a la il·lusió descrita aleshores. Un cop més, la visualització creativa ha donat fruïts. Ara sí que toca.

Aquells que em coneixen una mica més, saben de què parlo si alhora d’assolir fites personals poso com a exemple pràctic l’exercici d’imaginar un lloc per estacionar el cotxe amb facilitat, a la primera o sense perdre gaire temps. Una màxima que he aplicat en la recerca de parella. Dit i fet.

Segons els eslògans associats als colors, diuen que el verd correspon a l’esperança. Desconec si ets una persona amb molta o poca fe, el que sí et puc dir és que ja pots saber entre línies el nom de la persona que m'ha robat el cor, i viceversa, durant el meu trajecte cap a la Lluna.

Una història poc convencional, com no podia ser d’una altra manera. A persones diferents, experiències originals o poc comuns. Així d'esplèndida és la màgia creativa, amb el beneplàcid de la ciència, per allò de l’arxiconeguda teoria de l’atracció entre energies similars, positives o negatives...

L'encontre m’ha recordat el pacte subscrit amb ses majestats reials, perquè estava inclòs en la carta als Reis enviada fa pocs mesos. A fets consumats, sembla ser que la missiva finalment va arribar al seu destí, més aviat del que em pensava. Coses que passen.

Generació Beta

2009-03-29T17:23:00.011+02:00

Fins fa poc desconeixia el títol o la lletra de la generació en què vaig néixer. La solució, en un article publicat a l'edició d'avui del diari la Vanguardia. Com que la moda de batejar generacions va bé per identificar els ets i uts d'una època, sembla ser que els baby boom formem part de la generació Beta.

El títol del post facilita l'enllaç a l'article, perquè cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. En cas que l'accés hagi caducat, l'hemeroteca digital pot ser una bona alternativa.

Abans, ara i més endavant

2009-03-15T17:33:00.014+01:00

La vida és com una fletxa. Un sentit únic i dos punts. L'impàs entre l'inici i el final és la nostra trajectòria. Retratrem aquest recorregut amb fotografies, per copsar l'evolució del nostre temps vital. Poques vegades es manté inalterable.

M'agrada observar fotografies de les persones, sempre i quan tingui l'oportunitat per fer un cop d'ull. Una curiositat que es pot truncar per motius diversos, com ara l'escassetat, la manca de senyals de vida dels seus temps, perquè s'ha estancat o bé no s'ha actualitzat.

Les arrugues són plecs inevitables, encara que algunes persones, lluny d'arrugar-se, donen el millor de sí mateixes amb el pas del temps, com els bons vins. Òbviament, no cal el testimoni fotogràfic, per bé que ajuda en el diagnòstic dels moments i les emocions viscudes.

Una altra cosa és el regal de la fotogènia, que multiplica l'atenció i l'atracció envers la imatge retratada. LLevat d'excepcions, és una gràcia que es pot adquirir a base de somriures i deixar-se mimar pel flash. El tacte és així de generós, entre d'altres exemples.

Mestres i aprenents

2009-02-27T20:08:00.030+01:00

D'un llibre inacabat d'en Paulo Coelho, La bruixa de Portobello, em va cridar l'atenció la definició següent. Diu així:

- Saps què és un mestre? Ara t'ho dic: no és el qui ensenya una cosa, sinó el qui inspira l'alumne a donar el millor de si mateix per descobrir allò que sap.

Qualsevol ofici pivota sobre el binomi mestre-aprenent, amb l'objectiu de perllongar en el temps una tasca tradicional, fins que un dia s'esgota l'art d'aquella artesania. El cicle es completa quan l'aprenent esdevé mestre.

En l'ofici de viure passem per diverses etapes fins que, a poc a poc, comencem a esdevenir mestres propis del nostre ofici. Abans, hem recorregut un llarg camí aprenent i observant, sovint inconscientment, de la mà de persones que han deixat la seva petjada dins nostre. Són mestres amb noms diversos, com ara la família, l'amistat, l'escola, la feina, la malaltia, el sexe, el conflicte, la frustració, els desencontres, l'enamorament, la mort, els límits, el patiment, allò imprevist, i més.

L'art de la vida és una disciplina integrada per un cos docent força variat. En els inicis, els mestres són imposats per decret, perquè no els escollim. A mesura que l'edat biològica avança, comencem a ser més lliures i disposem del dret d'escollir el proper mestre que ens inspirarà. Alguns els recordem amb regust amarg, són lliçons (experiències) que han costat moltíssim d'aprendre, hem repetit cursos (errors). D'altres són més dolços d'anyorar, hem après amb el mètode de la simplicitat, la humiltat, el sentit de l'humor i la comprensió. Tots plegats han dibuixat un xic de la nostra personalitat.

Ara que, de mestres, tants com gustos i colors. Ensopegar amb un de bo i aviat, molt abans que ens atrapi l'aleman (Mister Alzheimer), no depèn de la divina providència, sinó d'una cosa tan senzilla com la voluntat de millorar la nostra essència i compartir-la com un calidoscopi, perquè tot depèn de com t'ho miris.

Ets monocromàtic o multicolor?

Objectiu: la LLuna

2009-02-15T18:10:00.017+01:00

L’espai d’avui gira al voltant dels objectius pendents, no assolits, en consonància amb la filosofia d’un post publicat fa uns mesos. Es tracta de donar un cop d’ull al rànquing d’aleshores i revisar la classificació actual.

El títol m'ha semblat una metàfora prou bona per il·lustrar la percepció (subjectiva) sobre la resistència d'algunes fites, o fins a quin punt les podem arribar a sentir llunyanes, quan en realitat són a un pam dels nostres nassos. Amb la voluntat d’escurçar distàncies i d'optimitzar recursos, he posat fil a l’agulla i sense embuts per cercar una solució salina que m'apropi al meu top ten particular.

La qual cosa em situa davant la disjuntiva d’exposar o d’ometre tot allò que faci referència a la meva classificació personal. Ab initio, una decisió incòmoda, resolta a favor de la seva publicació. Al cap i a la fi, com ja vaig tractar, els efectes de la paraula escrita són més poderosos que l’anonimat i els seus derivats.

Un dels propòsits és iniciar novament una relació estable de parella. Allò del viatge compartit durant un bona part del recorregut. El primer pas és conèixer candidats amb condicions similars a les meves. Doncs bé, i aquí arriba la reflexió d’avui, aposto de manera conscient per les plataformes virtuals com a complement per ampliar el ventall de la pesca tradicional. M'ho plantejo de manera divertida, amb sentit de l'humor, valorant els riscos que internet posa a l'abast.

Formo part d’una generació que ha contemplat la fusió del món real amb el virtual, amb la tendència a perdre de vista la frontera que separa els dos universos. Ningú ha dit que un sigui millor o pitjor que l’altre, ambdós presenten pros i contres. Com tot, es tracta d’una qüestió d’equilibris i de sentit comú. L'èxit o el fracàs es valora en funció de l’experiència viscuda, i per això tots dos poden ser útils per propulsar la interacció humana. L'un toca de peus a terra, i l'altre facilita una aproximació que, altrament, seria improbable en circumstàncies normals.

El compte enrera ha començat. D'aquí un temps, estaré en disposició de fer un balanç de resultats. Per ara, només puc avançar que, virtualment, he descartat i m'han descartat, i en d'altres casos l'interès continua viu, igual que m'ha succeït en el món real. La diferència, valuosa, és la velocitat amb què hom pot intuir entrelínies quina mena de personalitat hi ha a l'altre costat de la pantalla. M'agradaria equivocar-me, si bé en això, els errors m'han deixat de banda gairebé sempre.

Un xic d'ignorància

2009-02-08T22:08:00.013+01:00

Tots som ignorants, només que en coses diferents.

El poc que jo sé ho dec a la meva ignorància.

Com que és més el que ignores que el que saps, parla poc.

És propi d'homes de caps mediocres envestir contra tot allò que no els entra al cap.

Una idea fixa sempre sembla una gran idea, no perquè és gran, sinó perquè omple tot el cervell.

No m'avergonyeix confessar la ignorància d'allò que no sé.

Es pot caminar amb una pistola carregada; es pot caminar amb una pistola descarregada, però no es pot caminar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada.

Es parla poc quan la vanitat no pren part en la conversa.

El coneixement és necessariament finit, mentre que la ignorància és necessariament infinita.

Agonia sense morfina

2009-01-30T20:36:00.039+01:00

Celebro amb ironia la crida a la vaga de jutges i magistrats, perquè no solucionarà res. Ara bé, qualsevol aproximació a la trinxera judicial és benvinguda per donar a conèixer les condicions amb què s'imparteix la Justícia a les nostres contrades.

Reportatges com l'emès pel programa 30 Minuts de TV3, desmitifiquen l'aureola que envolta el cim de la jerarquia judicial. Potser una part de l'audiència no hagi trepitjat mai un jutjat i s'ho pensin dues vegades a l'hora de sol·licitar l'auxili judicial per resoldre llurs problemes. S'impulsa la mediació com a mitjà alternatiu de resolució de conflictes, però les estadístiques no acompanyen.

Això no obstant, confio que el sistema judicial anirà millorant, a pas de tortuga. L'impuls i el canvi són obvis però sóc escèptica pel que fa als resultats d'aquesta convocatòria, perquè les mobilitzacions anteriors han resultat paper mullat.

A veure si amb aquest cop de puny, el govern impulsa d'una vegada per totes les reformes per evitar l'ensorrament definitiu del sistema. Fins al moment, l'Estat ha prioritzat el canvi en d'altres administracions, com per exemple la tributària, una de les més àgils i eficients del sistema públic. La pela és la pela. És una llàstima que el sistema judicial no sigui un sector estratègic per rebre els ajuts milionaris que actualment s'estan destinant a l'empresa privada. Amb o sense crisi, una justícia lenta és una injustícia.

D'altra banda, aquest mal endèmic encobreix un altre de més feixuc, com és la reforma de la funció pública. Tímidament, s'han publicat estudis amb format de llibres de color blanc, palesant una realitat que l'autoritat competent va demorant en un calaix de sastre. Amb o sense crisi, els sous públics estan garantits, i si la cosa pinta magre, es congelen sense acomiadaments ni expedients de regulació.

Com a lletrada, formo part d'un sistema imperfecte, raó per la qual continuaré aprofitant les escletxes d'aquesta realitat, que ha oblidat el principi de celeritat consagrat a la mare de les lleis, la Constitució. Mentre no la reformin i converteixin la lentitud judicial en dret fonamental, continuarà vigent la fórmula matemàtica del dos més dos no és igual a quatre, tot observant com els tribunals es van enfonsant com el Titànic.

LLetra menuda

2009-01-18T18:42:00.027+01:00

Per norma, la ignorància és un recurs defensiu més propi dels instruïts que dels analfabets. El costum arrelat d’assentir condicions en format de clàusules, sense prèvia lectura i comprensió de les mateixes, resulta una font de maldecaps per als sotasignants.

Davant del dubte, millor preguntar per estalviar confusions i malentesos a posteriori. Diu un proverbi xinès que qui pregunta és ignorant per un moment, però aquell que no pregunta serà ignorant per sempre. Ja sigui per desinterès, desídia, impaciència o temor al ridícul, preguntar res surt car a l'hora de solucionar adequadament els problemes descrits en aquelles oracions volgudament desconegudes.

I llavors, quan les hipotètiques incerteses esdevenen reals, sorgeix la rebel·lió dels ignorants contra els efectes de la lletra menuda. LLegir i escriure és un pack bàsic de l’educació elemental actual, un dret universal del qual ben pocs se n’escapen. En canvi, el cap buït o mancat de curiositat, és la resposta adulta per justificar el "coitus interruptus" del desconeixement sobtat.

Com la canalla, preguntant s'arriba a Roma. Si persisteixen les dificultats de comprensió, en resulta útil la pedagogia dels exemples o bé una cita prèvia amb l'especilista de torn, abans de rubricar compromisos com un ignorant.

Less is more, forever

2009-01-11T21:21:00.025+01:00

O gairebé sempre, depèn dels factors que sumin i restin. Adoptar la filosofia del "menys és més" simplifica les decisions i, per tant, augmenta la capacitat de resolució. Sovint, l'excés pertorba la fluïdesa i difumina la claredat.

Ens acompanya la sobreinformació, la immediatesa, un tot de tot accelerat, amb una filtració deliberada d'interessos que manipulen la tendència de l'opinió pública. En cas de dubte, o de naturalesa cagadubte, dita espiral pot esdevenir una font de distracció i esbiaixar la presa de decisions. La mare dels ous és decidir, que no encantar-se o fer ciència ficció. A més simplicitat, més eficàcia. Ergo, menys esforços.

Tornant al lema minimalista, fa poc dies vaig decidir buidar armaris i calaixos. Més ben dit, vaig seleccionar que vestirà la meva nuesa durant els propers mesos, valorant-ne les qualitats estètiques i pràctiques. Finalitzada la sessió va ressonar l'eco, un fenomen que associava a la natura i serralades, que no pas als interiors d'armari.

Menys pertinences, més espai. Menys control, més espontaneïtat. Menys rutina, més creativitat. Menys necessitat, més abundància. Menys doctrina, més exemples.

Ressona l'eco dintre teu?

Nits màgiques

2009-01-05T21:58:00.017+01:00

Poc m'imaginava que tornaria a enviar una carta als Reis d'Orient. Sembla que això d'escriure s'encomana com la grip. Un ritual que no recordava des de la infantesa. Tot i els anys, m'he il·lusionat com aleshores.

Espero conservar la ingenuïtat força temps per divertir-me com avui, quan redactava la carta manuscrita per a ses majestats i després la dipositava en una bústia groga de correus, sense segells, i amb una direcció que no surt ni als GPS.

Aquesta vegada, més conscient que mai, la llista és breu i concreta. Un repóquer d'asos, o si s'escau, una escala de color. Cada cop que identifiqui les bonanoves desitjades, duré a terme el pacte convingut amb ses senyories reials.

Què seria de la vida sense fer petites bogeries personals?

Punt i seguit

2008-12-31T00:22:00.005+01:00

L’essencial es diu amb senzillesa.

Fins aviat, 2008.

Ja l’any crema en somort i fem recompte.
Del fosc de la memòria s’enlairen
torterols de records, imatges vagues,
recances i desigs.

Són feixucs sempre
els dies que hem viscut, i trencadissos
el que encara hem de viure. L’aigua esmola
les pedres i la veu, i aquest silenci
no sempre és un mirall ple de respostes.

Però la vida sols es diu vivint-la,
i a l’altra riba d’aquest riu que tantes
vegades hem creuat hi ha el vent que encara
pot esbullar-nos els cabells, la força
per desertar el fastig i la impotència.
Tots els camins desvetllen angoixoses
solituds i secretes meravelles;
res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

Ja l’any se’n va i ens n’anuncia un altre.
Només si anem més enllà de la lluita,
incessantment i sense defallences,
n’amidarem, sencera, la fondària.

Miquel Martí i Pol

In Memòriam

2008-12-27T21:14:00.021+01:00

Un funeral és un acte de comiat, un record a títol pòstum. Durant l’època nadalenca, és habitual fer balanços. Els més coneguts són els mediàtics i els comptables: notícies destacades, desafortunades, actius, passius, beneficis i pèrdues.

Enguany, bona part de la meva trajectòria personal ha tingut la companyia d'aquest inestimable blog, un compromís adquirit amb mi mateixa. Un testimoni que m’ha permès copsar l’evolució dels estats d’ànims amb els quals vaig emprendre l’aventura d’escriure. Fins al moment, les ganes continuen intactes, amb una tendència natural cap a l’abstracció, deixant de costat la primera persona del “jo”, que òbviament continua present, amb la voluntat de posar més èmfasi en una veu més objectiva.

Altrament, el petit blog ha estat un catalitzador per accelerar el procés de maduresa emocional. Un coet per deixar enrere vivències i persones amb les quals vaig compartir el meu univers, intrigada per algunes conductes humanes, que mica en mica es van anar desemmascarant. Per a totes elles, la dedicatòria d'aquest funeral.

Finalment, ha arribat el meu torn. M’he tret la màscara, amb l'instint i l'olfacte més fins per detectar la cara fosca que tot home amaga, i que no ensenya a ningú, com la LLuna, citant a Mark Twain. La veritat és asèptica, essencial i transparent. És el que és, agradi o no agradi. Vol ser descoberta, per molta màscara que intenti amagar-la.

T'agrada la veritat?

Mides seductores

2008-12-21T12:03:00.033+01:00

Avui va de mides, com el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, amb 9 hores de Sol i 15 de nit. Canviem d'estació, i molt aviat, d'any.

Més mides. Fent paròdia amb el món del 90-60-90, el de la comunicació també té les seves "mesures perfectes": 55-38-07. És sabut que a l'hora de transmetre, només un 7% depèn del llenguatge verbal. O sigui, que en un encontre cara a cara, el moll de l’os radica en l'altre 93%. Una majoria absoluta on el 38% depèn del llenguatge paraverbal (la veu, el to, la cadència, el volum, ...), i un 55% del llenguatge no verbal (gestos, imatges, posició corporal, actitud...).

Ambdues fórmules són complementàries. Es tracta d’atributs i d’habilitats que poden ser naturals, innates, o si manquen assolir-les amb treball conscient o saludablement al gimnàs. Les mides físiques són les que són, visualment atractives, però la cinta mètrica no conversa ni dialoga. Per això, em vaig interessar pel món de la comunicació, que amb el temps m’ha acabat fascinant.

Les situacions quotidianes, siguin de la naturalesa que siguin, són intercanvis d’informació molt valuosos. Posem en joc un egoïsme ben entès que busca despertar interès, atraure, convèncer, motivar, guanyar o negociar. Perdre mai. Alguns entesos parlen de seducció en aquest camp, perspectiva que comparteixo.

Personalment, m'estimo més una comunicació clara, simple i directa. L’experiència i la intuició són bones aliades. L’una mostra la realitat d'allò que és amb el temps, paciència i perseverància; l’altra, més ràpida, la certesa de saber la veritat en dos segons, sense oblidar la cautela en les primeres impressions. Les conclusions, més endavant. Precipitar-se, només pels barrancs.

Com et comuniques?

Pessics de felicitat

2008-12-16T17:01:00.054+01:00

Una vegada vaig conèixer una persona, de sobrenom Cor Petit (en homenatge al personatge del Bola de Drac Z). Durant el breu però intens trajecte que vam compartir plegats, em va ensenyar un joc: numerar els moments de felicitat. El 6, el 98, el 234, el 32, el 568…Instants perfectes, de plenitud.

D’aleshores ençà, ha plogut molt. Almenys és així com ho sento. Sembla mentida com una proximitat pot quedar tan llunyana sense transcórrer massa temps entre l’avui i l’ahir.

El joc em va agradar, i continuo numerant. A vegades en silenci, altres en veu alta. Quan ho faig, m’adono que estic acumulant un bon grapat de pessics. Darrerament, potser més. Fa poc, em vaig desprendre del meu tercer diari personal, amb la calma, després d’una pausada relectura. Seguint la tradició, va acabar a les escombraries, ben trinxat. Va ser el moment de felicitat nº 184.

Com que el premi d'una bona acció és haver-la feta, ho vaig celebrar simbòlicament posant-me un barret: una corona reial. Un ritual convertit en realitat, gràcies als comerços de disfresses. Tan de bo esdevinguis un autèntic rei o reina del teu propi reialme. I no per un dia, sinó diàriament. Si ja t'has coronat, enhorabona.

Quin barret portes al cap?

Somewhere Over The Rainbow

2008-12-07T22:17:00.010+01:00

La cançó subtitulada d'avui correspon a la banda sonora de la pel·lícula "El Mago de Oz" (1939), protagonitzada per l'actriu Judy Garland. Vaig escoltar-la per primer cop, en una versió més actual, durant la pel·lícula "Descubriendo a Forrester", protagonitzada per l'actor Sean Connery. La segona em va encantar. La primera no l'he vist, però m'han dit que té secrets amagats.

La cançó se'm va quedar al cap i la recupero, traduïda. Ara comprenc per quina raó la recordava tan bé. Simplement, magnífica.

Banyes, una qüestió d'ètica

2008-12-01T15:07:00.044+01:00

El Codi Penal descriu conductes definides com a delictes. En són responsables els autors i còmplices. Amb el temps han quedat excloses de punició accions que pertanyen només als codis ètics. Uns codis de conducta que, més rígids o flexibles, són una eina indispensable en les relacions interpersonals.

En concret, el món de la parella és un clàssic i dóna molt de suc. Un cavall de batalla. Hi arribem d’adults amb inexperiència majúscula, bellugant-nos-hi amb un mapa dibuixat per tercers amb vocació universal. Una talla única. Un full de ruta on els valors i les conductes correctes són les que ens han dit que són. Malament quan no qüestionem criteris subjectius, perquè no són objectius. En qualsevol cas, és una bona oportunitat per consolidar la nostra escala de valors, ja sigui perquè els posem a prova o en quarantena.

Abans es castigava l’adulteri. Avui és una conducta despenalitzada i lluny del perill d'extinció. El col·lectiu de banyuts i de cornudes es multiplica, és un valor a l'alça. Una espècie que amb les seves protuberàncies punxegudes (algunes quilomètriques), comparteix una estructura similar a la dels artiodàctils remugants, si bé en el món animal només els mascles en tenen. En el nostre, també les femelles.

Sigui com sigui, les banyes consumades necessiten d'un autor i d'un còmplice. En grau de tentativa, parlariem de pecats de pensament inacabats. I si la idea no surt dels llavis, de promiscuïtat mental. Clar que, com tot a la vida, hi ha qui troba un plaer exquisit en portar al capdamunt una corona de banyes, que no d'espines, sense demanar res a canvi. En el nom de l'amor, es justifica gairebé tot, mentides piadoses incloses.

Que cadascú faci el que vulgui, en un món on l'esclavitud fa molt temps que es va abolir. En qüestió de banyes, no hi ha dimonis ni màrtirs, sinó codis en conflicte. Si desagraden, millor abstenir-se de participar en iniciatives banyudes. Tan infidel és l’autor de la proposta com qui l’ajuda a consumar-la. Amb o sense vincle afectiu, la infidelitat és amb un mateix.

Ets fidel al teu codi ètic?

Problemes de primera classe

2008-11-22T15:15:00.010+01:00

La crisi s’aguditza com una metàstasi. Ja era hora que els símptomes fossin reals, perquè semblava que la coneguda bombolla i la percepció de fer-nos rics en poc temps eren infinites, en un món, el real, on tot s’acaba.

Observo la realitat que m’envolta. La contenció a l’hora de dir les coses pel seu nom, o bé d’anomenar-les de puntetes, ha sigut una moratòria temerària, ineficaç per desactivar la bomba de rellotgeria. La crisi va avisar amb veu baixa, en un sospir pacient. Cansada d’esperar, va deixar un missatge sota la porta. L’eufòria feia massa soroll, i molts no van adonar-se que tenien un avís pendent de recollida.

Tinc simpatia pel risc, que vol dir que sóc partidària d’escollir la prudència com a contrapès allà on el càlcul del risc és elevat, i per tant, incontrolat. Arriscar-se molt bé, estrellar-se no gaire.

He nascut, crescut i format en la societat del benestar. M’agrada i sóc una privilegiada. Em toca conviure amb un seguit de problemes, de primera classe, on tenim el sostre cobert i l’estómac ple.

Cert, es tracta de condicions que no gaudeixen en molts indrets del planeta, on desconeixen què significa el mal d’amors, l'oci consumista, les depressions, la diversió sota els efectes de les drogues, la baixa autoestima, el culte al cos, el fracàs escolar, les uvis, l'obessitat, la bulímia o l'anorèxia, els atacs de banyes, el botox i el bisturí de la cirurgia estètica, o les teràpies per omplir buits interiors. I així fins a un llarg etcètera.

La crisi és una incògnita i no ofereix garanties de cap tipus. Alguns resistiran, d’altres s’enfonsaran i els més afortunats s’adaptaran i canviaran els seus valors i prioritats, més properes a l’altre món real. És una qüestió de supervivència.

Vius o sobrevius?

Música de fons

2008-11-12T22:29:00.009+01:00

Com que això de la creativitat va com va, incorporo una altra novetat. Una idea inspirada en altres blogs amics. Una lectura, una cançó. Una sensació diferent, que em resulta més acollidora. A partir d'ara, podràs llegir-me en silenci o amb música de fons. Versions originals sense subtítols. Googlejant, aconseguiràs la seva traducció.

En breu podràs escoltar la música dels posts publicats fins avui. Una feinada extra! però encantadorament divertida.

Ahir Wonderwall. Avui, la Vida.

A ritme de...Oasis - Wonderwall

2008-11-11T20:07:00.010+01:00

És la setmana de la Nit dels Vidres Trencats, un aniversari no tan llunyà com sembla. L'enceto amb una nova secció, formada per videos musicals subtitulats, descoberts a la mina YouToube. M'encurioseix saber què signifiquen els ritmes que m'agrada escoltar.

Tot arriba

2008-11-05T18:11:00.029+01:00

Ells van atrevir-se a somiar,
i van morir assassinats.
Tan de bo que els somnis,
retrobats, esdevinguin realitat.

"Tots els homes neixen iguals,
però és l'últim cop que ho són".
Abraham Lincoln

"Ningú no ens pujarà al damunt

si no dobleguem l'esquena".
Martin Luther King

"Si no podem posar fi a les nostres diferències,

contribuïm que el món sigui un lloc apte per a elles".

John Fitgerald Kennedy

"El futur no és un regal, és una conquesta".

Robert Kennedy

Llar de joguines trencades

2008-11-04T21:48:00.043+01:00

La maldat és al dimoni com l'àngel a la bondat. Una versió peculiar sobre la dualitat de la realitat humana, que és la que em toca viure. I pel que he vist fins ara, ni els uns són tan dolents, ni els altres uns virtuosos en la matèria.

Ara bé, la relativitat té excepcions. La desprotecció i els crits de silenci per abusos sexuals i maltractaments. No destaco cap franja d'edat, ni de gènere o col·lectiu, perquè no hi ha frontera que delimiti uns fets més greus que d'altres segons el perfil agredit. En tot cas, coincidiràs amb mi que el risc és més elevat durant l'etapa infantil o l'adolescència. Il·lusions robades a cops de domini.

Conec algunes víctimes convertides en joguines trencades pel seu entorn més proper. Puc discrepar sobre certes conductes, però no tolero la justificació d'alguns secrets de família, ni la hipocresia que s'aixeca al seu voltant, on gairebé ningú qüestiona què s'amaga darrere d'una bondat de manual.

Per definició, les joguines trencades són causes perdudes recuperables. La impotència les delata, malgrat el maquillatge d'aparent fortalesa. Els treballs per arreglar aquestes fisures demanen delicadesa i molt de tacte, com l'artesà de porcellana. A diferència de les nines, la reparació pot topar amb un dilema, el de la víctima no cooperativa.

Un escenari fràgil que implica el treball de professionals competents, amics de l'ànima i voluntariat, sense oblidar l'autoresponsabilitat de la pròpia víctima per sortir de l'abisme. Per ètica personal, donar un cop de mà no significa suport incondicional. Malauradament, són avaries que s'arreglen amb voluntat de ferro i poques píndoles. Les paraules, cera; les obres, acer.

La bonanova és que l'espurna interior d'alguna joguina trencada ha permès la construcció de llars amb caliu. Com les causes perdudes, han pogut retrobar-se amb el millor d'elles mateixes.

Endevinalla

2008-10-31T20:12:00.011+01:00

El secret de l'existència

humana no sols està en viure,

sinó també en saber

per a què es viu.

Fiodor. M. Dostoiewsky

El tret de sortida

2008-10-26T21:25:00.056+01:00

Avui he bufat un munt d'espelmes, tantes com la meva edat. El canvi d'horari m'ha proporcionat un regal matiner i ben original, un dia amb 25 hores. Tot i que el DNI va a missa, em sento renovada, sense importar-me gaire la documentació oficial d'aquest tipus.

L'aniversari m'ha fet rebobinar fins al punt zero. Ara fa uns anys tenia poques hores de vida, una menuda nascuda de la unió de dues ànimes un xic visionàries, quan van decidir posar-me el nom que tinc. Etimològicament, prové del grec i significa monjo solitari. La tendència a la solitud i als moments de resguard m'han acompanyant de ben petita, per bé que els plaers terrenals m'atrauen més que la vida contemplativa. Sóc com sóc.

Santoral en mà, em correspon l'honor de ser la patrona de les dones casades. Es tracta d'un càrrec fictici perquè encara no he signat cap paper davant de jutges o vicaris. Alguns compromisos no necessiten el vist-i-plau de tercers, però fiscalment resulten més rendibles. En qualsevol cas, els mèrits divins d'aquest ofici són dignes de lloança i confio que, en el dia de demà, els meus menuts siguin més dòcils que Sant Agustí, fill de la meva predecessora.

Una tercera versió, l'astrològica, em situa sota el signe dels escorpins. Diguin el que diguin, alguna influència rebem dels astres, que fins al moment cap humà ha tocat el Sol sense haver-se volatitzat abans. La resta de la carta astral és embolicada i poc donada a les coses fàcils.

Amb aquests precedents, l'aniversari ha trucat a la porta després d'unes setmanes força distretes. El cap ocupat fa perdre la noció del temps. L'he compartit en la intimitat dels meus, del caliu familiar, i envoltada per bones sensacions. Hi ha quelcom extraordinari que s'apropa. Estic convençuda que tot plegat és el resultat del "click" al cap amb el qual un bon dia t'aixeques per deixar enrere allò que t'impedia avançar àgilment. El canvi de xip obre camí cap a una satisfacció rodejada de fets aparantment casuals.

Per alguns, això depèn exclusivament de la bona sort, resumida en l'expressió "tenir una flor al cul", o bé ho justifiquen per raons d'atzar o d'un cúmul de casualitats, paraules que he suprimit del meu diccionari personal. Per a d'altres, entre els quals m'incloc, és la posada en escena de la llei de l'atracció. Atraus allò en què de debò prestes l'atenció, ni més ni menys.

Quina mena d'iman ets?

Un petit canvi: l'efecte papallona

2008-10-21T00:51:00.019+02:00

Sóc advocada per un cop de calor. Així de simple. La idea inicial era matricular-me en la diplomatura de graduat social. Fins aquí cap problema, llevat que les oficines no obrien durant les tardes d’agost. Això va suposar un viatge d’anada inútil, en una tarda de moltíssima calor.

En aquella època, als “ferrocatas” no s'havia generalitzat l'ús d'aire condicionat, però continuava existint la distinció de classes, amb vagons de primera i de segona, seients de vellut de color verd i estava permès fumar. També existia la “llançadora”, un trajecte curt entre l’estació de Bellaterra i el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A l’alçada de no sé quin punt de la tornada, vaig començar a valorar els pros i contres d’estudiar a Barcelona, inclosa la propina de les dues hores diàries en tren i la calor insuportable dels mesos de bonança. M’estava escalfant el cap davant d’un panorama que no m’entusiasmava gens ni mica.

Paral·lelament, guanyava terreny la idea d’escollir la primera opció del full de carreres universitàries, marcada a l'institut quan encara era menor d'edat, o sigui, la llicenciatura en Dret a la UAB. Dit i fet. La llançadora sí que funcionava durant les tardes d’agost.

Vaig arribar a casa amb la feina feta. Matriculada en Dret. Un petit canvi de no res, improvitzat a última hora per un cop de calor. Vet aquí la meva versió particular de l'efecte papallona. Per endavant, cinc anys de formació i de noves experiències.

D’aquella època de joventut conservo un molt bon record, gràcies al testimoni d'un tresor amagat per les "campanes", el bar de la facultat i el solarium del campus: la colla de l'uni. Un grup diferent, que continuem amb l'esperit que va forjar la nostra amistat: l’amplitud de mires. Tan diferents i tan propers alhora. Vaig ser molt afortunada. Per a tots vosaltres, un petonàs!

Recomano a tothom l’experiència universitària. No pels estudis, que la intel·ligència no es mesura per un títol penjat a la paret, sinó perquè va ser una bona escola de la vida, un espai on em vaig començar a espavilar.

Cercamón

2008-10-05T20:20:00.016+02:00

Sempre hi ha una primera vegada. El protagonista d'avui forma part de la meva primera història d'amor. Ens vem conèixer a la facultat l'any 1992 i, sense volta ni solta, vas posar-me damunt la taula un enigma difícil de descobrir.

Aquesta bonica història va acabar per Sant Jordi. Et vas acomiadar amb un regal, un llibre, que vas dedicar-me amb l'esperança que algun dia arribés a comprendre les paraules d'un fragment molt concret, indicat amb un punt de llibre.

Només tenia 20 anys i tot allò em va superar. No estava preparada per assimilar la trascendència d'aquell missatge, més propi d'una conferència de psicologia que d'una primera experiència amorosa. Era la primera vegada que algú em parlava de l'amor fred, de l'amor calent i de fer teatre. Què carai pintaven la temperatura i les arts escèniques en tot allò?

Aquella tarda, amb la delicadesa i la generositat que sempre et van acompanyar, vas definir-me com un diamant en brut que només l'experiència poliria fins a esdevenir un tallatge únic. Tenies l'absoluta certesa que el missatge, tard o d'hora, l'acabaria copsant.

I així va ser. Han estat gairebé dues dècades per descobrir aquell enigma, però l'espera ha valgut la pena. Gràcies a tu, i als que et van seguir més tard, he començat a trobar sentit al món de la parella. Com bé diu una amiga, es tracta d'una qüestió improbable però possible. Afortunadament.

El passatge comença amb les paraules que Esclarmonda adreça al seu amant Cercamón, que s'observaven sense dir ni mot, comprenent massa bé allò que passava:

"L'amor, Cercamón, és un difícil equilibri. Tu em vols, però a la vegada has d'ésser desinteressat; m'has d'estimar perquè jo existeixo, però no voler-me tenir. Em podràs també tenir, però no abans de passar per l'estat de no necessitar-me. Cerca un estat de disponibilitat, de benvolent direcció o atenció vers mi; cerca un estat de solitud immensa, eternal, el buit infinit obrint-se dintre teu. I quan siguis sol i siguis tot teu, seràs obert sense direcció premeditada; aleshores et trobaràs amb mi i m'estimaràs com estimaràs tota altra cosa: jo, lliure del teu voler, enfront del teu voler sense direcció ni preconcepció et podré mostrar allò que sóc, podré manifestar-me tal com sóc en tota la meva esplendor o mesquinesa. Tu em trobaràs de debò i el teu amor, sense voler, pujarà a altures mai assolides per la voluntat. Serà amor sense voler, quan ho hagis tastat no hauré de dir-t'ho."

El diàleg continua amb un seguit de preguntes que planteja el desconcertat Cercamón, contestades per la seva estimada. Tot un secret, que trobaràs al llibre Cercamón, d'en LLuís Racionero.

Només tenia 20 anys, massa jove i inexperta. I així, amb cavallers i un parell d'amants perduts pel territori català, el destí em clicava l'ullet col·locant una pedra angular al bell mig del meu camí. Una manera poc convencional per començar a aprendre la primera lliçó d'un màster: el de l'art d'estimar sense lligams.

Bandes sonores

2008-09-30T17:38:00.014+02:00

M'he aficionat tard a la música, i mica en mica la col·lecció es va ampliant. En ocasions, m'han succeït coses extraordinàries que van néixer a partir d'una cançó i unes imatges al cap. Més tard, allò que un dia vaig imaginar es va convertir en realitat.

La música té quelcom d'especial, ens acompanya per tot arreu, sense molestar. M'agrada, especialment quan sento que m'arriba més enllà. Ho sé perquè el meu ritme cardíac s'accelera una mica. Una mena d'amor a primera vista. Alguna cosa està connectant amb mi, i em motivo. Aleshores, el temps s'atura un instant, m'aquieto i deixo via lliure a la imaginació.

Durant la meva vida he pogut identificar moments viscuts per una sintonia. Ni tan sols la millor de les fotografies podria captar l'essència d'aquell instant. M'agrada anar composant la meva pròpia banda sonora.

Curiosament, un fenomen similar succeix entre les persones. Algunes connecten a la primera, sense saber ben bé per què. D'altres ni amb cola. La complicitat que sorgeix d'un intercanvi de mirades, d'un somriure o d'un silenci, és una de les millors melodies que conec.

Ara tinc un altre còmplice. Aquest petit blog. La paraula escrita, com la música, són màgiques. Benvingut al món de la màgia.

Que tinguem sort

2008-09-26T19:37:00.006+02:00

Per acabar la setmana, he escollit una cançó d’en LLuís LLach, que porta per títol el post que estàs llegint. Si ho prefereixes, pots acompanyar la lectura de la seva lletra al ritme de la música que més t'agradi, versió original inclosa. Bon cap de setmana!

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Ferides i cicatrius

2008-09-22T17:25:00.010+02:00

Per experiència pròpia, ferir sentiments és fàcil. Només cal detectar el punt feble, disposar de bona punteria i disparar una fletxa a la jugular. Si t’acostes massa aviat, millor que sigui amb cautela, perquè és una llei natural que tot animal ferit es defensa atacant. I les persones, encara que humanes, som animals de costums.

A vegades, l’única manera d’esbrinar per què som vulnerables és que algú ens fereixi. En situacions de debilitat malmesa, només conec una solució per no ferir de retruc a l'autor que ens destapa una escletxa pròpia. La distància.

Una altra cosa diferent és la ferida que cicatritza bé, i que acostuma anar companyada d’allò que en castellà s’anomena “desapego”. Val a dir que no és el mateix que la indiferència, que per alguns pot resultar una cicatriu inquietant i malèvola.

Per a mi, ambdues són igual d’útils. La primera perquè facilita l’autonomia emocional sense perdre ni un gram de comprensió. La segona perquè discrimina i allunya els obstacles que s’interposen en el camí cap al cim.

Així m’acomiado de l’estiu per donar la benvinguda a la tardor.

Simplement, poesia

2008-09-13T10:03:00.022+02:00

Algun dia m’agradaria escriure poesia. De moment, la llegeixo tímidament. A la família hi ha una petita poetesa que, amb geniuda facilitat, composa tota mena de versos i de contes. Ara no està per romanços, perquè la seva tesina li té el cor i el cap robats.

Espero que ben aviat pugui dedicar un poema a les meves germanes. L'Anna, la petita, i l'Ester, que en breu marxarà ben lluny.

De poesia, com les persones, n'hi ha per a tots els gustos i per a qualsevol moment. Poesia per llegir en silenci o bé en companyia, durant la nit i el dia o pel capvespre, dins del llit, en una sala d'espera, al tren o a prop del mar, per escoltar a la ràdio o en un concert de música, per recitar o composar cançons, per regalar, per emocionar o per compartir en un blog.

Poema
Joan Brossa

A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la trascendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

Un sonet per a tu
Miquel Martí i Pol

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l’alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l’escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m’ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

Kit d'exploradora

2008-09-08T00:57:00.009+02:00

Tinc nous horitzons. El meu equip està format per una brúixola, cinc passions, caliu familiar i una decisió. És així de simple. Aventurar-me significa partir de zero. És el que em ve de gust.

Aixeco un nou vol, amb la calma, més lleuger, diferent, perquè m’he desfet de molts lligams, llevat del niu familiar. Les seves ales fan el meu vol més tranquil i segur, com l'àliga.

Potser no ho entendràs, però és la meva història, no la teva. Deslligar-se de la seguretat, d’allò conegut o familiar, d'una estabilitat econòmica o d’un estatuts social, són àncores invisibles que maquillen una sola veritat: la por al canvi, al fracàs, al rebuig o a la soledat.

Unes pors que he perdut pel camí, i que m’ajuden a comprendre la paràlisi del saltador de trampolins. Si algun dia sents que de debò vols saltar, estaré al teu costat per donar-te una empempta. Tots l’hem necessitada.

En cas d’encetar un debat sobre la meva decisió (que reitero, no és la teva), prefereixo escoltar l'opinió d’aquells que hagin passat a l'acció. Per a mi, serà una bona opinió, tant del dret com del revés, perquè estarà basada en l’experiència, no en la teoria.

Com deia en Josep Pla, opinar sense experimentar és de covards.

Les coses clares i la xocolata espessa

2008-09-03T22:11:00.019+02:00

Fins ara, he netejat per buidar i fer més espai. Així em renovo. Respirant aire més fresc.

La ventilació s'ha endut dolor acumulat, com l'armari que guarda roba d'anys anteriors, i que em resistia a llençar, per molt ben conservats que estiguin jerseis, camises i vestits, o bé confiant en el cicle de la moda del "todo vuelve". Estava apretadíssim. Van ser útils una vegada, dues no.

Per tant, agafa't bé perquè la inèrcia del blog canvia de rumb. No t'espantis. Lamento decepcionar-te, però ja m'he cansat de parlar sobre el dolor. Ja va sent hora que t'encomani la meva energia. Si et quedes a prop, segur que et contagies.

Et proposo un joc. No t'avorriràs. Consisteix a averiguar si de debò tens clar què vols. Si creus que sí, observa els resultats. Si malgrat tenir les idees clares, els resultats no acompanyen, el joc et donarà pistes. De fet, la manca de resultats és la primera pista. Una discrepància interna. La juguesca no és una idea original meva, sinó inspirada en la lectura d'un parell de llibres.

Per començar només necessites tres coses: llapis, paper i temps. Fes dues llistes.

Una, amb tot allò que t'emociona, t'apassiona o et fa vibrar, amb frases breus i clares. Després, tria les més importants i fes un ranquing del 1 al 5. Per tenir clar què vols, prioritza. En cas de dubte, contesta't la pregunta "si només pogués triar una de les dues, amb quina em quedaria?". Aquesta llista de passions serà íntima i només teva.

La segona serà la llista de talents propis, allò que fas bé amb facilitat, de manera natural. No siguis modest i observa't bé. Demana un cop de mà al teu cercle més proper. Explica el motiu de la teva pregunta. Descubriràs coses de tu mateix que desconeixes. Vaig fer l'exercici, i el resultat final va ser una llista més àmplia que el primer borrador. M'ho vaig passar molt bé durant els interrogatoris.

Observa la resposta del teu interlocutor quan li plantegis la pregunta. Potser li sorprèn la teva iniciativa, perquè fins ara ningú li hagi fet aquesta mena de consulta, o bé li resulti incòmode expressar allò que sent, o no es vulgui comprometre. Fins i tot, pot ser ell qui et sorprengui. Pren bona nota de quines sensacions vas experimentant.

La por només s'esfuma quan li plantes cara. Arrisca't amb simpatia.

Carícies crítiques

2008-08-31T22:45:00.004+02:00

Exposar els meus sentiments té el risc de rebre crítiques, com qualsevol acte públic. Un cop superada la por escènica, el pas següent és acceptar que puc ser criticada. En cas contrari, seria una narcisista, i aquesta mena de personatges no em cauen bé. La meva tolerància té límits.

He rebut una crítica duríssima, digna d’una final d’esgrima verbal. I per la proximitat del vincle, encara més. M’ha fet mal. No pel contingut, que té raó, sinó per la forma. Durant unes hores, he tingut els sentiments ferits.

Tal com ho veig, la crítica nascuda de les relacions interpersonals és una oportunitat per detectar les mancances pròpies. És el famós exercici del mirall. Ara bé, cal tenir present que cadascú interpreta o valora en funció de la seva experiència personal. Aquest fet és una varible que pot atenuar l’impacte emocional d’una crítica. Cal observar d'on neix la font. Al seu torn, la resposta o reacció del crític, també facilita informació sobre la seva vulnerabilitat.

Amb el temps he anat apreciant la crítica feta amb tacte. Sense obviar el contingut, la forma també importa. Mal em pesi, he criticat sense miraments, he sigut dura, sobèrbia. No era la millor de les maneres. Així és com el meu ego acostumava a delatar-se. Ara li dic amb carícies que el necessito per sobreviure, no per viure.

Per cert, un diàleg que em recorda que en el meu món em sento millor amb l’amor d’un home i molts diners al compte corrent. La soledat és molt maca quan tens algú amb qui compartir-la. Sobre els homes en parlaré més endavant. Avui no toca.

I com que, ara per ara, una bona part del malestar que tinc és per una situació econòmica difícil, toca posar fil a l’agulla per fer més rendibles els meus talents, o sigui, guanyar més diners, molts més diners. Que amb la butxaca plena sóc més generosa, amb o sense un home al meu costat.

Per bé que si puc gaudir dels dos simultàniament, millor. No m'enganyaré pas.

T'agrada l'autoengany?

Boira baixa

2008-08-29T02:02:00.012+02:00

Tinc un parell d’amics preocupats per mi. El blog els ha semblat un missatge de S.O.S. Formen part del meu "nucli dur" d’amistats.

El seu temor m’ha fet pensar en l'estil de comunicació sentimental. Hi ha una mena de boira baixa que s’interfereix entre tu i jo. Només conec una manera que toqui el dos: la claredat.

Avui descubriràs perquè escric. Només et demano una mica de complicitat, així em resulta més fàcil i còmode obrir els meus sentiments.

Escric perquè he començat a retrobar el meu nord. Vaig perdre’l per una crisi personal, silenciosa, que va sortir a la superfície gràcies a l'estima d'una germana i a l'impuls d'un reencontre.

Recordo una data. La vigília de Reis. Aquell dia vaig rebre un regal avançat en forma de coratge: la valentia per acabar una relació de parella. Un cop de timó per canviar de rumb. Aleshores i fins ara, no he parat d’aprendre lliçons que creia ben apreses. També he hagut de desaprendre algunes veritats del món dels adults. M'estic reciclant.

Ha sigut difícil. Volia obrir-me camí i no avançava. Volia arribar a la calma fent drecera, sense passar pel camí sinuós de les emocions, que m’esperaven en candeletes dins d'una tormenta interior. Només volia plaer immediat. Volia córrer més que el temps. Volia fugir per no patir.

Fins que un bon dia vaig dir “NO”. Era la primera vegada. El destinatari del petit monosíl·lab és una persona que ha copsat la meva contradicció. Ens vem conèixer gràcies al món blogger.

I així va néixer el meu blog.

Bel·ligerància noble

2008-08-24T21:40:00.048+02:00

Una final comença amb igualtat de condicions. És a dir, zero a zero. L’empat no és possible, perquè les regles del joc només permeten la victòria. A priori, el vencedor és una incògnita, i les variables de la victòria acostumen a ser diverses.

Curiosament, l'existència d'una final alimenta una fase prèvia emocionant, a vegades tant o més picant que la final per se. De fet, es tracta d'una fase arriscada perquè la imaginació pot ser seduïda pel món perfecte de les fantasies i de les expectatives. Les primeres, perquè no són sempre el millor substitut de la realitat en 3D. Les segones, perquè generen decepcions evitables. El perill del verí està en la dosi.

Doncs bé, en el decurs de la meva vida he acceptat jugar algunes finals amb un marcardor desigual, on jo partia de 0 i l'altre amb un parell de gols d'avantatge. Les vaig perdre totes, naturalment. Amb el temps i una dosi merescuda de patiment, vaig aprendre que jugar d’aquesta manera, a la llarga, esgota moltíssim.

En aquella època, els meus adversaris de torn dominaven l’art de l’ambiguitat i de l'escapisme. Per aquesta raó, i un cop asimilada la derrota, descubria que eren uns manipuladors emocionals a la recerca i captura d'autoestimes esquerdades, com les seves.

Bé, segons com es miri, és cert que existia una igualtat amb els meus rivals, tot i que el resultat final era previsible. Jugar amb trampa té aquestes coses.

Ara, prefereixo jugar una altra mena de finals, més honestes i d'esperit més olímpic, on cada jugador és de la mateixa condició que el seu homònim. Abans jugava a la defensiva, ara he canviat cap a una estratègia més ofensiva. M'agrada més guanyar amb noblesa.

Si em guanyes, et felicitaré i aprendré de tu tot allò que em sigui útil per continuar endavant, perquè sense errors i derrotes, aprendria ben poc.

Amnèsia, poca per recordar bé

2008-08-22T17:39:00.022+02:00

La memòria recorda allò que vol. És capriciosa. Allò que no vol, s’ho cruspeix l’amnèsia. Desconec perquè, quan li dóna la gana, esborra rastres. La meva, a part de capriciosa, és d’elefant. I que duri.

Escriure el blog em motiva. Estic agafant una certa disciplina, ni que sigui per trobar continguts. Les idees surten com bolets, i per evitar un caos ideal, ordeno, prioritzo i escolleixo.

O sigui, que escriure m'ajuda a plantar cara a l'arxiconeguda "ho tinc molt clar al cap, però no em surten les paraules". Falta de pràctica, com gairebé tot.

La qual cosa em situa davant dels diaris personals. Les fotografies escrites dels sentiments. Els testimonis silenciosos de diàlegs íntims amb les emocions.

Durant l’adolescència, vaig escriure el primer. Va acabar a les escombraries. Igual que el segon, a tocar dels trenta. Un altre, més recent, el vaig donar voluntàriament. Abans d'aquest, però, vaig encetar un tercer, l'any passat i que encara conservo, de moment.

Anyoro una mica els diaris perduts. M'hauria agradat recuperar-los, especialment el segon. No obstant això, recordo què vaig escriure i per què. Em poso les mans al cap, i somric. Aleshores, no m'imaginava el que vindria després. La incertesa té aquest punt salat.

En fi, agradi o no, tinc una memòria que s'altera poc. Toco fusta. Sort que sóc discreta, o almenys això diuen de mi.

T4, un comiat inesperat

2008-08-20T20:12:00.016+02:00

La mort avisa o no avisa. L’anunci, prepara. Sense, és infal·lible i guanya sempre.

La mort anunciada dóna una oportunitat per rectificar (el que sigui). Com si es tractés d’un sprint, l’ànima desitja descansar en pau. El perdó i la comprensió entren en joc i neix la satisfacció interior.

En canvi, la mort sobtada nega qualsevol oportunitat. Res de res. Un cop massa fort, sobretot si una veueta comença a recordar-te que has desaprofitat massa ocasions per millorar (el que sigui).

La tragèdia d’avui posa damunt la taula un interrogant que no sé contestar. Més enllà de l’impacte mediàtic, penso en els supervivents i en aquells que avui rebran la notícia d’un comiat sobtat i definitiu, de no retorn. Intento posar-me al seu lloc, i és molt difícil, francament.

Els difunts no m’interessen. No són ni estan. Les causes de l’accident, tampoc. Les caixes negres tenen algunes respostes.

M’interessen les persones vives, perquè respiren i s’han de moure i de bellugar per viure.

M’ajuda pensar que si alguna de les persones que estimo i que aprecio s’acomiadessin sobtadament, en guardaria un bon record i continuaria caminant endavant, més lleugerament, perquè el buit no pesa.

Conec algunes persones que eviten parlar sobre la mort. Algunes perquè témen morir patint, amb dolor físic o d’esperit, i d’altres perquè no volen ni pensar en com s’ho faran per continuar endavant, en solitari.

Good bye, innocència

2008-08-19T21:19:00.009+02:00

M'he fet gran. Em sento diferent. Per què? perquè he madurat. Fent números, la meva majoria d'edat emocional equival al doble de la majoria d'edat legal. Suma i sabràs l'edat que tinc.

He descobert que per arribar fins aquí, necessitava perdre la innocència. No va ser de cop, sinó a poc a poc. Sense fer soroll, invisible, tendrament.

L'he perdut, és cert. Però no la vull oblidar. Gràcies a ella, he sentit com he sentit. Gràcies a ella, he plorat com mai. Gràcies a ella, m'he enamorat. Gràcies a ella, m'he sentit viva. Gràcies a ella, m'he il·lusionat.

Però com tot s'acaba, vaig saber que havia perdut la innocència quan vaig començar a veure clarament.

M'havia caigut la vena dels ulls.

Titulitis vs Talent

2008-08-18T22:15:00.011+02:00

Ahir, el món olímpic va coronar un mite. I vet aquí una anècdota explicada pel Michael Phelps després d’assolir el seu repte personal. A l’escola, el seu profesor d’anglès va sentenciar que mai arribaria a ser res.

A fets consumats, és evident que el docent ha quedat desacreditat. No qüestiono els seus coneixements en lingüística, però es va precipitar alhora de dir el que va dir. Ho has fet mai, tu?

Jo, sí.

Recorda: ningú té cap poder sobre tu. Cap persona està legitimida per dictar sentències sobre el teu futur. Segur que molts de vosaltres podeu somriure com ho feia en Phelps. D’altres no per una sentència fantasma. Si et trobes davant d’aquesta persona, intenta escoltar i observar sense fer valoracions. Respecta-la pel que és, no pel que té o la seva titulació.

Com diu la dita, No menyspreïs ningú, un àtom fa ombra.

El talent és natural, únic i personal. El teu només et pertany a tu. El meu, a mi. Talents diferents, persones similars. M'agrada compartir el meu talent amb tu.

Ets autèntic o una fotocopiadora de talents al·liens?

Ets un guió original o una versió adaptada als gustos dels altres?

Personal i transferible

2008-08-18T15:33:00.012+02:00

A mesura que m’engresco en l’aventura d’escriure, m’adono que la destinària sóc jo mateixa. Poques persones coneixen l’existència d’aquest blog. Estic "en petit comité", com dirien els francesos. L’ànima és potenciar els talents propis. La satisfacció de disfrutar amb allò que faig.

El blog està viu. Per això, anirà canviant.

És el meu diari emocional compartit amb tu, que ara mateix m’estàs llegint. És una fantasia real. Existeix i batega al meu ritme.

De ben segur, serà un espai on rendiré homenatge a les persones que m’han dut fins aquí. Si vols safareig, no en trobaràs. Només els qui s’identifiquin sabran que són els homenetjats.

El primer homenatge és per a tu, perquè m'has descobert.

Decisió de compromís

2008-08-17T10:41:00.003+02:00

Després d'unes setmanes desconnectada, arriba l'hora de la veritat. He recarregat les piles i tinc ganes de tot. Ahir vaig contemplar l'eclipse lunar parcial. La lluna estava enigmàtica, amagant la seva immensitat, amb sutilesa.

Fa poques hores he començat una nova lectura. Transcric un passatge favorit referit per l'autor T. Harv Eker, que recull les vivències de l'explorador Murray durant les primeres expedicions a l'Himalaya. Diu així:

"Mientras no estemos totalmente comprometidos habrá indecisión, existirá la posibilidad de echarse atrás y habrá siempre ineficacia. En relación con todos los actos de iniciativa (y de creación), hay una sola verdad elemental, cuya ignorancia mata innumerables ideas y planes espléndidos: en el momento en que uno se compromete firmemente, la providencia se pone también en movimiento. De la decisión surge todo un caudal de sucesos que provoca todo tipo de incidentes imprevistos a nuestro favor, causa encuentros casuales y trae la ayuda material que nadie habria soñado encontrar".

Has descobert quin són els teus compromisos? I les teves passions ?

To be continued....

Descobrir per gaudir

2008-05-17T19:57:00.008+02:00

Avui començo una cosa diferent. Escriure públicament. L'objectiu és clar: alliberar la creativitat durant tant de temps amagada, per por.

A partir d'ara, tinc una nova motivació. Millorar les meves habilitats de comunicació i assolir fites fins ara impensables.

Les idees em volten pel cap a mil revolucions. Per on començo? El repte del paper en blanc.

Vull fer-ho amb la idea que m'ha dut fins aquí. La contradicció, aquell camí que s'allarga o s'escurça tant com es vulgui. L'avantatge de la seva existència és l'entrada en joc d'una habilitat, que és així com la considero: la capacitat de decisió davant l'interrogant que planteja la contradicció.

Cap on anar? Què faig davant d'aquesta situació? Si tiro per A, m'equivoco? Si tiro per B encerto? Si l'opció X és l'adequada, per què em costa renunciar a la Y, que és la inadequada? Ni que dir que les pessigolles a l'estómac són talment com decidir saltar l'abisme amb un o dos salts, o tres, o no saltar.

Contradicció, decisió per resoldre el conflicte intern. Falta una cosa. La conseqüència de tot plegat. Les emocions. Truquen a la porta quan menys t'ho esperes i la durada de la seva estada depèn únicament de cadascú. Per això, cal conèixer-les, saludar-les i saber quan és el moment que la visita s'acabi. Algunes desitgem que entrin i surtin ràpidament, però acostumen a ésser les mes tossudes i amb un gust més amarg. D'altres, acoronen i s'apropen sense volta ni solta. Aquestes acostumen a ser les més dolces i les més agraïdes.

Al cap i a la fi, totes elles procedeixen de dues famílies. Dolor i plaer. Extrems i complementaris. Necessàries per conèixer quan el pèndol s'atança cap una tendència, i òbviament, per decidir si escollim l'equilibri entre ambdues emocions, o bé identifiquem sentiments més propers a una d'elles.

I així, ja tenim el menú que ens guiarà durant tota una vida. La psicologia i la filosofia més propera a l'humanisme dibuixen etapes clarament definides a partir de les quals comença la presa de decisions per començar a afrontar el repte personal que ens plantegen les contradiccions: dibuixar el full de ruta vital.

Però això ara no toca. Serà un altre dia. Avui només volia començar una nova etapa. La incertesa és una bona aliada. Per aquesta raó, em plantejo aquesta aventura sense pretensions. Fins que em cansi de caminar per aquí.

Com vaig llegir una vegada,

Bon camí!
quina paraula
tan curta de dir
i tan llarga de fer.

Gràcies a tots i a totes!