Avui reflexiono al voltant de la llibertat individual, entesa com aquell pilar sobre el qual pivota el progrés, un axioma auspiciat, proclamat i venerat pel sector ric del planeta, per bé que pobre en quant a resultats, o sigui, poc efectiu i ineficaç, atès que aquella i, de retruc, la col·lectiva, no han evitat les visicituds d'un moment històric com l'actual en què bona part de les economies (tant la macro com les domèstiques ) s'han acostumat a les retallades, apretades de cinturons i la pèrdua massiva de vivendes familiars, pagades voluntàriament a preus de luxe. El somni de ser rics s’ha acabat.Perquè al cap i a la fi, si hom presumeix que la riquesa comença amb la llibertat (i per tant es retroalimenten), atès que així ho palesen uns drets collonuts recollits en lleis fonamentals (i m'estalvio el debat sobre el seu àmbit territorial) destinats i usats en el lliure mercat, doncs malgrat això, per què es qüestiona sobre aquest dret privilegiat? Tan perjudicial ha estat per arribar on som ara? En veu alta escolto allò de que “ara hi ha massa llibertat” per justificar fracassos socials, i ben poc per destacar èxits particulars. Ergo, si som lliures de debò i, segons sembla, vitalíciament, aleshores quan sorgeix la responsabilitat pels actes propis en tant que persones lliures i no esclaves? Aprenem a gestionar adequadament la llibertat imposada democràticament? Què provoca la tendència cap a una carència de referents i la inversió de valors?
Ara bé, cas de considerar que la llibertat és efímera i només dura el que dura, que la limita temporalment? Potser es mesura ponderant els interessos en joc, com ara l'impacte de la decisió a prendre (o descartar), segons els sentiments que resultin afectats, segons l’impacte econòmic que se'n derivi, segons l'estatus social (generalment, a perdre), el suport familiar en joc (per quina raó?), l’opinió de tercers (que no decidiran per nosaltres), i així anem sumant uns quants condicionals més per acotar el temps i l'espai d'aquesta llibertat caduca.
Llibertat sí, i durant quant de temps? Tot cercant una resposta he topat amb aquesta mètrica. Conclusió: un espai natural sense límits artificials gratifica sensorialment. D'aquí, doncs, que aquesta mètrica mortiqui.
