Supervivència

En plena pandèmia, desitjo que algunes persones quedin tocades pel virus. Mortes serien inútils. Que sobrevisquin per valorar el que han perdut, això m'agradaria. 

El bloc va néixer en plena crisi, al 2008, i reneix al bell mig d'una pandèmia que continuarà la neteja inacabada d'aquella època. Encara hi ha molta merda que em molesta, humanament parlant. Sobretot, aquesta entrada va dedicada a uns quants que aviat trobaran la misèria a un pam de nas. Miserables en vida. La mort en vida és una bona manera de justícia divina. 

Com que en el món de la màgia no cal ser més concret, acabo de posar en marxa l'engranatge per tal que això sigui succeeixi. Només cal paciència i dedicar més temps a l'afició que durant tant de temps he tingut apartada. Així de fàcil, aíxí de simple. Benvinguts als trucs de màgia. 

  

La paràlisi del pànic

Avui he dit prou. Ja està. Fa una estona que m'he refet d'una petita crisi d'ansietat. Sense medicació, com  he vingut fent des de que me la conec com si fos una experta en la matèria. Modèsties fora: sóc una experta des de que, fa un parell d'anys, vaig patir el primer atac de pànic: 11 d'abril de 2014. Hi ha dates que no s'obliden. Després van seguir rèpliques i psicòleg. Continuava en boira baixa.

Al 2015 recaiguda, amb baixa laboral inclosa i visites de seguiment al psiquiatra. Paradoxalment, la recaiguda va ser un bé de déu, perquè gràcies a ella vaig capficarme de ple en el món emocional. He comprès el mecanisme de l'ansietat i com funcionen els episodis més crítics (els coneguts atacs de pànic o crisis d'ansiestat). Bona notícia: l'ansietat és curable...quan un es desensibilitza dels símptomes físics previs al subidón de nervis que et desborda i descontrola. Perdre la por a la por. Una lliçó que s'aprèn amb la pràctica, la terapia cognitiva i amb perdre la por a la mort. Així de simple. 

Bon dia a tothom, he tornat a casa! 

Roda el món, i torna al Born

Vet aquí la retrobada. Si les dites i els refranys populars han persistit és per alguna raó. L'aventura encetada fa un temps s'ha acabat. Tenia ganes de tornar a casa, als meus orígens, allà on va començar tot, allà on neix la màgia, allà on el camp és fèrtil. El camí ha estat sinuós. L'ego es va destapar, cruel i despiatat, sense escrúpols.  

He conegut "mi lado oscuro de la mente" i fa por, la veritat. Fantasmes que paralitzen, bloquejen i trastornen. La bogeria va treure el nas, però vaig abortar a temps. L'operació ha deixat seqüeles, unes cicatrius que em recordaran la ferida soferta. La "cirurgia" ha anat bé. Ara estic en plena convalescència emocional. Convertir l'enemic en un aliat necessita paciència, treball de camp i aire per respirar. Uns ingredients simples i infinits.

Sento una espurna d'il·lusió, d'energia, de renaixement interior, amb ganes de continuar explorant cap el meu interior. Un viatge a l'introspecció. Un cop d'ull a la primera entrada d'aquest blog em fa somriure...Ara entenc la resistència i la bel·ligerància del meu ego. He patit atacs de pànic, he conegut què és la por a la por i la solució: que l'antídot està dins la mateixa por.

Com diu el refrany, el perill del verí està en la dosi. Quina paradoxa oi?