Punt i seguit

L’essencial es diu amb senzillesa.

Fins aviat, 2008.

Ja l’any crema en somort i fem recompte.
Del fosc de la memòria s’enlairen
torterols de records, imatges vagues,
recances i desigs.

Són feixucs sempre
els dies que hem viscut, i trencadissos
el que encara hem de viure. L’aigua esmola
les pedres i la veu, i aquest silenci
no sempre és un mirall ple de respostes.

Però la vida sols es diu vivint-la,
i a l’altra riba d’aquest riu que tantes
vegades hem creuat hi ha el vent que encara
pot esbullar-nos els cabells, la força
per desertar el fastig i la impotència.
Tots els camins desvetllen angoixoses
solituds i secretes meravelles;
res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

Ja l’any se’n va i ens n’anuncia un altre.
Només si anem més enllà de la lluita,
incessantment i sense defallences,

n’amidarem, sencera, la fondària.

Miquel Martí i Pol

In Memòriam

Un funeral és un acte de comiat, un record a títol pòstum. Durant l’època nadalenca, és habitual fer balanços. Els més coneguts són els mediàtics i els comptables: notícies destacades, desafortunades, actius, passius, beneficis i pèrdues.

Enguany, bona part de la meva trajectòria personal ha tingut la companyia d'aquest inestimable blog, un compromís adquirit amb mi mateixa. Un testimoni que m’ha permès copsar l’evolució dels estats d’ànims amb els quals vaig emprendre l’aventura d’escriure. Fins al moment, les ganes continuen intactes, amb una tendència natural cap a l’abstracció, deixant de costat la primera persona del “jo”, que òbviament continua present, amb la voluntat de posar més èmfasi en una veu més objectiva.

Altrament, el petit blog ha estat un catalitzador per accelerar el procés de maduresa emocional. Un coet per deixar enrere vivències i persones amb les quals vaig compartir el meu univers, intrigada per algunes conductes humanes, que mica en mica es van anar desemmascarant. Per a totes elles, la dedicatòria d'aquest funeral.

Finalment, ha arribat el meu torn. M’he tret la màscara, amb l'instint i l'olfacte més fins per detectar la cara fosca que tot home amaga, i que no ensenya a ningú, com la LLuna, citant a Mark Twain. La veritat és asèptica, essencial i transparent. És el que és, agradi o no agradi. Vol ser descoberta, per molta màscara que intenti amagar-la.

T'agrada la veritat?

Mides seductores

Avui va de mides, com el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, amb 9 hores de Sol i 15 de nit. Canviem d'estació, i molt aviat, d'any.

Més mides. Fent paròdia amb el món del 90-60-90, el de la comunicació també té les seves "mesures perfectes": 55-38-07. És sabut que a l'hora de transmetre, només un 7% depèn del llenguatge verbal. O sigui, que en un encontre cara a cara, el moll de l’os radica en l'altre 93%. Una majoria absoluta on el 38% depèn del llenguatge paraverbal (la veu, el to, la cadència, el volum, ...), i un 55% del llenguatge no verbal (gestos, imatges, posició corporal, actitud...).

Ambdues fórmules són complementàries. Es tracta d’atributs i d’habilitats que poden ser naturals, innates, o si manquen assolir-les amb treball conscient o saludablement al gimnàs. Les mides físiques són les que són, visualment atractives, però la cinta mètrica no conversa ni dialoga. Per això, em vaig interessar pel món de la comunicació, que amb el temps m’ha acabat fascinant.

Les situacions quotidianes, siguin de la naturalesa que siguin, són intercanvis d’informació molt valuosos. Posem en joc un egoïsme ben entès que busca despertar interès, atraure, convèncer, motivar, guanyar o negociar. Perdre mai. Alguns entesos parlen de seducció en aquest camp, perspectiva que comparteixo.

Personalment, m'estimo més una comunicació clara, simple i directa. L’experiència i la intuició són bones aliades. L’una mostra la realitat d'allò que és amb el temps, paciència i perseverància; l’altra, més ràpida, la certesa de saber la veritat en dos segons, sense oblidar la cautela en les primeres impressions. Les conclusions, més endavant. Precipitar-se, només pels barrancs.

Com et comuniques?

Pessics de felicitat

Una vegada vaig conèixer una persona, de sobrenom Cor Petit (en homenatge al personatge del Bola de Drac Z). Durant el breu però intens trajecte que vam compartir plegats, em va ensenyar un joc: numerar els moments de felicitat. El 6, el 98, el 234, el 32, el 568…Instants perfectes, de plenitud.

D’aleshores ençà, ha plogut molt. Almenys és així com ho sento. Sembla mentida com una proximitat pot quedar tan llunyana sense transcórrer massa temps entre l’avui i l’ahir.

El joc em va agradar, i continuo numerant. A vegades en silenci, altres en veu alta. Quan ho faig, m’adono que estic acumulant un bon grapat de pessics. Darrerament, potser més. Fa poc, em vaig desprendre del meu tercer diari personal, amb la calma, després d’una pausada relectura. Seguint la tradició, va acabar a les escombraries, ben trinxat. Va ser el moment de felicitat nº 184.

Com que el premi d'una bona acció és haver-la feta, ho vaig celebrar simbòlicament posant-me un barret: una corona reial. Un ritual convertit en realitat, gràcies als comerços de disfresses. Tan de bo esdevinguis un autèntic rei o reina del teu propi reialme. I no per un dia, sinó diàriament. Si ja t'has coronat, enhorabona.

Quin barret portes al cap?

Somewhere Over The Rainbow

La cançó subtitulada d'avui correspon a la banda sonora de la pel·lícula "El Mago de Oz" (1939), protagonitzada per l'actriu Judy Garland. Vaig escoltar-la per primer cop, en una versió més actual, durant la pel·lícula "Descubriendo a Forrester", protagonitzada per l'actor Sean Connery. La segona em va encantar. La primera no l'he vist, però m'han dit que té secrets amagats.

La cançó se'm va quedar al cap i la recupero, traduïda. Ara comprenc per quina raó la recordava tan bé. Simplement, magnífica.

Banyes, una qüestió d'ètica

El Codi Penal descriu conductes definides com a delictes. En són responsables els autors i còmplices. Amb el temps han quedat excloses de punició accions que pertanyen només als codis ètics. Uns codis de conducta que, més rígids o flexibles, són una eina indispensable en les relacions interpersonals.

En concret, el món de la parella és un clàssic i dóna molt de suc. Un cavall de batalla. Hi arribem d’adults amb inexperiència majúscula, bellugant-nos-hi amb un mapa dibuixat per tercers amb vocació universal. Una talla única. Un full de ruta on els valors i les conductes correctes són les que ens han dit que són. Malament quan no qüestionem criteris subjectius, perquè no són objectius. En qualsevol cas, és una bona oportunitat per consolidar la nostra escala de valors, ja sigui perquè els posem a prova o en quarantena.

Abans es castigava l’adulteri. Avui és una conducta despenalitzada i lluny del perill d'extinció. El col·lectiu de banyuts i de cornudes es multiplica, és un valor a l'alça. Una espècie que amb les seves protuberàncies punxegudes (algunes quilomètriques), comparteix una estructura similar a la dels artiodàctils remugants, si bé en el món animal només els mascles en tenen. En el nostre, també les femelles.

Sigui com sigui, les banyes consumades necessiten d'un autor i d'un còmplice. En grau de tentativa, parlariem de pecats de pensament inacabats. I si la idea no surt dels llavis, de promiscuïtat mental. Clar que, com tot a la vida, hi ha qui troba un plaer exquisit en portar al capdamunt una corona de banyes, que no d'espines, sense demanar res a canvi. En el nom de l'amor, es justifica gairebé tot, mentides piadoses incloses.

Que cadascú faci el que vulgui, en un món on l'esclavitud fa molt temps que es va abolir. En qüestió de banyes, no hi ha dimonis ni màrtirs, sinó codis en conflicte. Si desagraden, millor abstenir-se de participar en iniciatives banyudes. Tan infidel és l’autor de la proposta com qui l’ajuda a consumar-la. Amb o sense vincle afectiu, la infidelitat és amb un mateix.

Ets fidel al teu codi ètic?