Endevinalla

El secret de l'existència

humana no sols està en viure,

sinó també en saber

per a què es viu.

Fiodor. M. Dostoiewsky

El tret de sortida

Avui he bufat un munt d'espelmes, tantes com la meva edat. El canvi d'horari m'ha proporcionat un regal matiner i ben original, un dia amb 25 hores. Tot i que el DNI va a missa, em sento renovada, sense importar-me gaire la documentació oficial d'aquest tipus.

L'aniversari m'ha fet rebobinar fins al punt zero. Ara fa uns anys tenia poques hores de vida, una menuda nascuda de la unió de dues ànimes un xic visionàries, quan van decidir posar-me el nom que tinc. Etimològicament, prové del grec i significa monjo solitari. La tendència a la solitud i als moments de resguard m'han acompanyant de ben petita, per bé que els plaers terrenals m'atrauen més que la vida contemplativa. Sóc com sóc.

Santoral en mà, em correspon l'honor de ser la patrona de les dones casades. Es tracta d'un càrrec fictici perquè encara no he signat cap paper davant de jutges o vicaris. Alguns compromisos no necessiten el vist-i-plau de tercers, però fiscalment resulten més rendibles. En qualsevol cas, els mèrits divins d'aquest ofici són dignes de lloança i confio que, en el dia de demà, els meus menuts siguin més dòcils que Sant Agustí, fill de la meva predecessora.

Una tercera versió, l'astrològica, em situa sota el signe dels escorpins. Diguin el que diguin, alguna influència rebem dels astres, que fins al moment cap humà ha tocat el Sol sense haver-se volatitzat abans. La resta de la carta astral és embolicada i poc donada a les coses fàcils.

Amb aquests precedents, l'aniversari ha trucat a la porta després d'unes setmanes força distretes. El cap ocupat fa perdre la noció del temps. L'he compartit en la intimitat dels meus, del caliu familiar, i envoltada per bones sensacions. Hi ha quelcom extraordinari que s'apropa. Estic convençuda que tot plegat és el resultat del "click" al cap amb el qual un bon dia t'aixeques per deixar enrere allò que t'impedia avançar àgilment. El canvi de xip obre camí cap a una satisfacció rodejada de fets aparantment casuals.

Per alguns, això depèn exclusivament de la bona sort, resumida en l'expressió "tenir una flor al cul", o bé ho justifiquen per raons d'atzar o d'un cúmul de casualitats, paraules que he suprimit del meu diccionari personal. Per a d'altres, entre els quals m'incloc, és la posada en escena de la llei de l'atracció. Atraus allò en què de debò prestes l'atenció, ni més ni menys.

Quina mena d'iman ets?

Un petit canvi: l'efecte papallona

Sóc advocada per un cop de calor. Així de simple. La idea inicial era matricular-me en la diplomatura de graduat social. Fins aquí cap problema, llevat que les oficines no obrien durant les tardes d’agost. Això va suposar un viatge d’anada inútil, en una tarda de moltíssima calor.

En aquella època, als “ferrocatas” no s'havia generalitzat l'ús d'aire condicionat, però continuava existint la distinció de classes, amb vagons de primera i de segona, seients de vellut de color verd i estava permès fumar. També existia la “llançadora”, un trajecte curt entre l’estació de Bellaterra i el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A l’alçada de no sé quin punt de la tornada, vaig començar a valorar els pros i contres d’estudiar a Barcelona, inclosa la propina de les dues hores diàries en tren i la calor insuportable dels mesos de bonança. M’estava escalfant el cap davant d’un panorama que no m’entusiasmava gens ni mica.

Paral·lelament, guanyava terreny la idea d’escollir la primera opció del full de carreres universitàries, marcada a l'institut quan encara era menor d'edat, o sigui, la llicenciatura en Dret a la UAB. Dit i fet. La llançadora sí que funcionava durant les tardes d’agost.

Vaig arribar a casa amb la feina feta. Matriculada en Dret. Un petit canvi de no res, improvitzat a última hora per un cop de calor. Vet aquí la meva versió particular de l'efecte papallona. Per endavant, cinc anys de formació i de noves experiències.

D’aquella època de joventut conservo un molt bon record, gràcies al testimoni d'un tresor amagat per les "campanes", el bar de la facultat i el solarium del campus: la colla de l'uni. Un grup diferent, que continuem amb l'esperit que va forjar la nostra amistat: l’amplitud de mires. Tan diferents i tan propers alhora. Vaig ser molt afortunada. Per a tots vosaltres, un petonàs!

Recomano a tothom l’experiència universitària. No pels estudis, que la intel·ligència no es mesura per un títol penjat a la paret, sinó perquè va ser una bona escola de la vida, un espai on em vaig començar a espavilar.

Cercamón

Sempre hi ha una primera vegada. El protagonista d'avui forma part de la meva primera història d'amor. Ens vem conèixer a la facultat l'any 1992 i, sense volta ni solta, vas posar-me damunt la taula un enigma difícil de descobrir.

Aquesta bonica història va acabar per Sant Jordi. Et vas acomiadar amb un regal, un llibre, que vas dedicar-me amb l'esperança que algun dia arribés a comprendre les paraules d'un fragment molt concret, indicat amb un punt de llibre.

Només tenia 20 anys i tot allò em va superar. No estava preparada per assimilar la trascendència d'aquell missatge, més propi d'una conferència de psicologia que d'una primera experiència amorosa. Era la primera vegada que algú em parlava de l'amor fred, de l'amor calent i de fer teatre. Què carai pintaven la temperatura i les arts escèniques en tot allò?

Aquella tarda, amb la delicadesa i la generositat que sempre et van acompanyar, vas definir-me com un diamant en brut que només l'experiència poliria fins a esdevenir un tallatge únic. Tenies l'absoluta certesa que el missatge, tard o d'hora, l'acabaria copsant.

I així va ser. Han estat gairebé dues dècades per descobrir aquell enigma, però l'espera ha valgut la pena. Gràcies a tu, i als que et van seguir més tard, he començat a trobar sentit al món de la parella. Com bé diu una amiga, es tracta d'una qüestió improbable però possible. Afortunadament.

El passatge comença amb les paraules que Esclarmonda adreça al seu amant Cercamón, que s'observaven sense dir ni mot, comprenent massa bé allò que passava:

"L'amor, Cercamón, és un difícil equilibri. Tu em vols, però a la vegada has d'ésser desinteressat; m'has d'estimar perquè jo existeixo, però no voler-me tenir. Em podràs també tenir, però no abans de passar per l'estat de no necessitar-me. Cerca un estat de disponibilitat, de benvolent direcció o atenció vers mi; cerca un estat de solitud immensa, eternal, el buit infinit obrint-se dintre teu. I quan siguis sol i siguis tot teu, seràs obert sense direcció premeditada; aleshores et trobaràs amb mi i m'estimaràs com estimaràs tota altra cosa: jo, lliure del teu voler, enfront del teu voler sense direcció ni preconcepció et podré mostrar allò que sóc, podré manifestar-me tal com sóc en tota la meva esplendor o mesquinesa. Tu em trobaràs de debò i el teu amor, sense voler, pujarà a altures mai assolides per la voluntat. Serà amor sense voler, quan ho hagis tastat no hauré de dir-t'ho."

El diàleg continua amb un seguit de preguntes que planteja el desconcertat Cercamón, contestades per la seva estimada. Tot un secret, que trobaràs al llibre Cercamón, d'en LLuís Racionero.

Només tenia 20 anys, massa jove i inexperta. I així, amb cavallers i un parell d'amants perduts pel territori català, el destí em clicava l'ullet col·locant una pedra angular al bell mig del meu camí. Una manera poc convencional per començar a aprendre la primera lliçó d'un màster: el de l'art d'estimar sense lligams.