La crisi s’aguditza com una metàstasi. Ja era hora que els símptomes fossin reals, perquè semblava que la coneguda bombolla i la percepció de fer-nos rics en poc temps eren infinites, en un món, el real, on tot s’acaba.Observo la realitat que m’envolta. La contenció a l’hora de dir les coses pel seu nom, o bé d’anomenar-les de puntetes, ha sigut una moratòria temerària, ineficaç per desactivar la bomba de rellotgeria. La crisi va avisar amb veu baixa, en un sospir pacient. Cansada d’esperar, va deixar un missatge sota la porta. L’eufòria feia massa soroll, i molts no van adonar-se que tenien un avís pendent de recollida.
Tinc simpatia pel risc, que vol dir que sóc partidària d’escollir la prudència com a contrapès allà on el càlcul del risc és elevat, i per tant, incontrolat. Arriscar-se molt bé, estrellar-se no gaire.
He nascut, crescut i format en la societat del benestar. M’agrada i sóc una privilegiada. Em toca conviure amb un seguit de problemes, de primera classe, on tenim el sostre cobert i l’estómac ple.
Cert, es tracta de condicions que no gaudeixen en molts indrets del planeta, on desconeixen què significa el mal d’amors, l'oci consumista, les depressions, la diversió sota els efectes de les drogues, la baixa autoestima, el culte al cos, el fracàs escolar, les uvis, l'obessitat, la bulímia o l'anorèxia, els atacs de banyes, el botox i el bisturí de la cirurgia estètica, o les teràpies per omplir buits interiors. I així fins a un llarg etcètera.
La crisi és una incògnita i no ofereix garanties de cap tipus. Alguns resistiran, d’altres s’enfonsaran i els més afortunats s’adaptaran i canviaran els seus valors i prioritats, més properes a l’altre món real. És una qüestió de supervivència.
