Carícies crítiques

Exposar els meus sentiments té el risc de rebre crítiques, com qualsevol acte públic. Un cop superada la por escènica, el pas següent és acceptar que puc ser criticada. En cas contrari, seria una narcisista, i aquesta mena de personatges no em cauen bé. La meva tolerància té límits.

He rebut una crítica duríssima, digna d’una final d’esgrima verbal. I per la proximitat del vincle, encara més. M’ha fet mal. No pel contingut, que té raó, sinó per la forma. Durant unes hores, he tingut els sentiments ferits.

Tal com ho veig, la crítica nascuda de les relacions interpersonals és una oportunitat per detectar les mancances pròpies. És el famós exercici del mirall. Ara bé, cal tenir present que cadascú interpreta o valora en funció de la seva experiència personal. Aquest fet és una varible que pot atenuar l’impacte emocional d’una crítica. Cal observar d'on neix la font. Al seu torn, la resposta o reacció del crític, també facilita informació sobre la seva vulnerabilitat.

Amb el temps he anat apreciant la crítica feta amb tacte. Sense obviar el contingut, la forma també importa. Mal em pesi, he criticat sense miraments, he sigut dura, sobèrbia. No era la millor de les maneres. Així és com el meu ego acostumava a delatar-se. Ara li dic amb carícies que el necessito per sobreviure, no per viure.

Per cert, un diàleg que em recorda que en el meu món em sento millor amb l’amor d’un home i molts diners al compte corrent. La soledat és molt maca quan tens algú amb qui compartir-la. Sobre els homes en parlaré més endavant. Avui no toca.

I com que, ara per ara, una bona part del malestar que tinc és per una situació econòmica difícil, toca posar fil a l’agulla per fer més rendibles els meus talents, o sigui, guanyar més diners, molts més diners. Que amb la butxaca plena sóc més generosa, amb o sense un home al meu costat.

Per bé que si puc gaudir dels dos simultàniament, millor. No m'enganyaré pas.

T'agrada l'autoengany?

Boira baixa

Tinc un parell d’amics preocupats per mi. El blog els ha semblat un missatge de S.O.S. Formen part del meu "nucli dur" d’amistats.

El seu temor m’ha fet pensar en l'estil de comunicació sentimental. Hi ha una mena de boira baixa que s’interfereix entre tu i jo. Només conec una manera que toqui el dos: la claredat.

Avui descubriràs perquè escric. Només et demano una mica de complicitat, així em resulta més fàcil i còmode obrir els meus sentiments.

Escric perquè he començat a retrobar el meu nord. Vaig perdre’l per una crisi personal, silenciosa, que va sortir a la superfície gràcies a l'estima d'una germana i a l'impuls d'un reencontre.

Recordo una data. La vigília de Reis. Aquell dia vaig rebre un regal avançat en forma de coratge: la valentia per acabar una relació de parella. Un cop de timó per canviar de rumb. Aleshores i fins ara, no he parat d’aprendre lliçons que creia ben apreses. També he hagut de desaprendre algunes veritats del món dels adults. M'estic reciclant.

Ha sigut difícil. Volia obrir-me camí i no avançava. Volia arribar a la calma fent drecera, sense passar pel camí sinuós de les emocions, que m’esperaven en candeletes dins d'una tormenta interior. Només volia plaer immediat. Volia córrer més que el temps. Volia fugir per no patir.

Fins que un bon dia vaig dir “NO”. Era la primera vegada. El destinatari del petit monosíl·lab és una persona que ha copsat la meva contradicció. Ens vem conèixer gràcies al món blogger.

I així va néixer el meu blog.

Bel·ligerància noble

Una final comença amb igualtat de condicions. És a dir, zero a zero. L’empat no és possible, perquè les regles del joc només permeten la victòria. A priori, el vencedor és una incògnita, i les variables de la victòria acostumen a ser diverses.

Curiosament, l'existència d'una final alimenta una fase prèvia emocionant, a vegades tant o més picant que la final per se. De fet, es tracta d'una fase arriscada perquè la imaginació pot ser seduïda pel món perfecte de les fantasies i de les expectatives. Les primeres, perquè no són sempre el millor substitut de la realitat en 3D. Les segones, perquè generen decepcions evitables. El perill del verí està en la dosi.

Doncs bé, en el decurs de la meva vida he acceptat jugar algunes finals amb un marcardor desigual, on jo partia de 0 i l'altre amb un parell de gols d'avantatge. Les vaig perdre totes, naturalment. Amb el temps i una dosi merescuda de patiment, vaig aprendre que jugar d’aquesta manera, a la llarga, esgota moltíssim.

En aquella època, els meus adversaris de torn dominaven l’art de l’ambiguitat i de l'escapisme. Per aquesta raó, i un cop asimilada la derrota, descubria que eren uns manipuladors emocionals a la recerca i captura d'autoestimes esquerdades, com les seves.

Bé, segons com es miri, és cert que existia una igualtat amb els meus rivals, tot i que el resultat final era previsible. Jugar amb trampa té aquestes coses.

Ara, prefereixo jugar una altra mena de finals, més honestes i d'esperit més olímpic, on cada jugador és de la mateixa condició que el seu homònim. Abans jugava a la defensiva, ara he canviat cap a una estratègia més ofensiva. M'agrada més guanyar amb noblesa.

Si em guanyes, et felicitaré i aprendré de tu tot allò que em sigui útil per continuar endavant, perquè sense errors i derrotes, aprendria ben poc.

Amnèsia, poca per recordar bé

La memòria recorda allò que vol. És capriciosa. Allò que no vol, s’ho cruspeix l’amnèsia. Desconec perquè, quan li dóna la gana, esborra rastres. La meva, a part de capriciosa, és d’elefant. I que duri.

Escriure el blog em motiva. Estic agafant una certa disciplina, ni que sigui per trobar continguts. Les idees surten com bolets, i per evitar un caos ideal, ordeno, prioritzo i escolleixo.

O sigui, que escriure m'ajuda a plantar cara a l'arxiconeguda "ho tinc molt clar al cap, però no em surten les paraules". Falta de pràctica, com gairebé tot.

La qual cosa em situa davant dels diaris personals. Les fotografies escrites dels sentiments. Els testimonis silenciosos de diàlegs íntims amb les emocions.

Durant l’adolescència, vaig escriure el primer. Va acabar a les escombraries. Igual que el segon, a tocar dels trenta. Un altre, més recent, el vaig donar voluntàriament. Abans d'aquest, però, vaig encetar un tercer, l'any passat i que encara conservo, de moment.

Anyoro una mica els diaris perduts. M'hauria agradat recuperar-los, especialment el segon. No obstant això, recordo què vaig escriure i per què. Em poso les mans al cap, i somric. Aleshores, no m'imaginava el que vindria després. La incertesa té aquest punt salat.

En fi, agradi o no, tinc una memòria que s'altera poc. Toco fusta. Sort que sóc discreta, o almenys això diuen de mi.

T4, un comiat inesperat

La mort avisa o no avisa. L’anunci, prepara. Sense, és infal·lible i guanya sempre.

La mort anunciada dóna una oportunitat per rectificar (el que sigui). Com si es tractés d’un sprint, l’ànima desitja descansar en pau. El perdó i la comprensió entren en joc i neix la satisfacció interior.

En canvi, la mort sobtada nega qualsevol oportunitat. Res de res. Un cop massa fort, sobretot si una veueta comença a recordar-te que has desaprofitat massa ocasions per millorar (el que sigui).

La tragèdia d’avui posa damunt la taula un interrogant que no sé contestar. Més enllà de l’impacte mediàtic, penso en els supervivents i en aquells que avui rebran la notícia d’un comiat sobtat i definitiu, de no retorn. Intento posar-me al seu lloc, i és molt difícil, francament.

Els difunts no m’interessen. No són ni estan. Les causes de l’accident, tampoc. Les caixes negres tenen algunes respostes.

M’interessen les persones vives, perquè respiren i s’han de moure i de bellugar per viure.

M’ajuda pensar que si alguna de les persones que estimo i que aprecio s’acomiadessin sobtadament, en guardaria un bon record i continuaria caminant endavant, més lleugerament, perquè el buit no pesa.

Conec algunes persones que eviten parlar sobre la mort. Algunes perquè témen morir patint, amb dolor físic o d’esperit, i d’altres perquè no volen ni pensar en com s’ho faran per continuar endavant, en solitari.

Good bye, innocència

M'he fet gran. Em sento diferent. Per què? perquè he madurat. Fent números, la meva majoria d'edat emocional equival al doble de la majoria d'edat legal. Suma i sabràs l'edat que tinc.

He descobert que per arribar fins aquí, necessitava perdre la innocència. No va ser de cop, sinó a poc a poc. Sense fer soroll, invisible, tendrament.

L'he perdut, és cert. Però no la vull oblidar. Gràcies a ella, he sentit com he sentit. Gràcies a ella, he plorat com mai. Gràcies a ella, m'he enamorat. Gràcies a ella, m'he sentit viva. Gràcies a ella, m'he il·lusionat.

Però com tot s'acaba, vaig saber que havia perdut la innocència quan vaig començar a veure clarament.

M'havia caigut la vena dels ulls.

Titulitis vs Talent

Ahir, el món olímpic va coronar un mite. I vet aquí una anècdota explicada pel Michael Phelps després d’assolir el seu repte personal. A l’escola, el seu profesor d’anglès va sentenciar que mai arribaria a ser res.

A fets consumats, és evident que el docent ha quedat desacreditat. No qüestiono els seus coneixements en lingüística, però es va precipitar alhora de dir el que va dir. Ho has fet mai, tu?

Jo, sí.

Recorda: ningú té cap poder sobre tu. Cap persona està legitimida per dictar sentències sobre el teu futur. Segur que molts de vosaltres podeu somriure com ho feia en Phelps. D’altres no per una sentència fantasma. Si et trobes davant d’aquesta persona, intenta escoltar i observar sense fer valoracions. Respecta-la pel que és, no pel que té o la seva titulació.

Com diu la dita, No menyspreïs ningú, un àtom fa ombra.

El talent és natural, únic i personal. El teu només et pertany a tu. El meu, a mi. Talents diferents, persones similars. M'agrada compartir el meu talent amb tu.

Ets autèntic o una fotocopiadora de talents al·liens?

Ets un guió original o una versió adaptada als gustos dels altres?

Personal i transferible

A mesura que m’engresco en l’aventura d’escriure, m’adono que la destinària sóc jo mateixa. Poques persones coneixen l’existència d’aquest blog. Estic "en petit comité", com dirien els francesos. L’ànima és potenciar els talents propis. La satisfacció de disfrutar amb allò que faig.

El blog està viu. Per això, anirà canviant.

És el meu diari emocional compartit amb tu, que ara mateix m’estàs llegint. És una fantasia real. Existeix i batega al meu ritme.

De ben segur, serà un espai on rendiré homenatge a les persones que m’han dut fins aquí. Si vols safareig, no en trobaràs. Només els qui s’identifiquin sabran que són els homenetjats.

El primer homenatge és per a tu, perquè m'has descobert.

Decisió de compromís

Després d'unes setmanes desconnectada, arriba l'hora de la veritat. He recarregat les piles i tinc ganes de tot. Ahir vaig contemplar l'eclipse lunar parcial. La lluna estava enigmàtica, amagant la seva immensitat, amb sutilesa.

Fa poques hores he començat una nova lectura. Transcric un passatge favorit referit per l'autor T. Harv Eker, que recull les vivències de l'explorador Murray durant les primeres expedicions a l'Himalaya. Diu així:

"Mientras no estemos totalmente comprometidos habrá indecisión, existirá la posibilidad de echarse atrás y habrá siempre ineficacia. En relación con todos los actos de iniciativa (y de creación), hay una sola verdad elemental, cuya ignorancia mata innumerables ideas y planes espléndidos: en el momento en que uno se compromete firmemente, la providencia se pone también en movimiento. De la decisión surge todo un caudal de sucesos que provoca todo tipo de incidentes imprevistos a nuestro favor, causa encuentros casuales y trae la ayuda material que nadie habria soñado encontrar".

Has descobert quin són els teus compromisos? I les teves passions ?

To be continued....