Una final comença amb igualtat de condicions. És a dir, zero a zero. L’empat no és possible, perquè les regles del joc només permeten la victòria. A priori, el vencedor és una incògnita, i les variables de la victòria acostumen a ser diverses.Curiosament, l'existència d'una final alimenta una fase prèvia emocionant, a vegades tant o més picant que la final per se. De fet, es tracta d'una fase arriscada perquè la imaginació pot ser seduïda pel món perfecte de les fantasies i de les expectatives. Les primeres, perquè no són sempre el millor substitut de la realitat en 3D. Les segones, perquè generen decepcions evitables. El perill del verí està en la dosi.
Doncs bé, en el decurs de la meva vida he acceptat jugar algunes finals amb un marcardor desigual, on jo partia de 0 i l'altre amb un parell de gols d'avantatge. Les vaig perdre totes, naturalment. Amb el temps i una dosi merescuda de patiment, vaig aprendre que jugar d’aquesta manera, a la llarga, esgota moltíssim.
En aquella època, els meus adversaris de torn dominaven l’art de l’ambiguitat i de l'escapisme. Per aquesta raó, i un cop asimilada la derrota, descubria que eren uns manipuladors emocionals a la recerca i captura d'autoestimes esquerdades, com les seves.
Bé, segons com es miri, és cert que existia una igualtat amb els meus rivals, tot i que el resultat final era previsible. Jugar amb trampa té aquestes coses.
Ara, prefereixo jugar una altra mena de finals, més honestes i d'esperit més olímpic, on cada jugador és de la mateixa condició que el seu homònim. Abans jugava a la defensiva, ara he canviat cap a una estratègia més ofensiva. M'agrada més guanyar amb noblesa.
Si em guanyes, et felicitaré i aprendré de tu tot allò que em sigui útil per continuar endavant, perquè sense errors i derrotes, aprendria ben poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada