La mort avisa o no avisa. L’anunci, prepara. Sense, és infal·lible i guanya sempre.
La mort anunciada dóna una oportunitat per rectificar (el que sigui). Com si es tractés d’un sprint, l’ànima desitja descansar en pau. El perdó i la comprensió entren en joc i neix la satisfacció interior.
En canvi, la mort sobtada nega qualsevol oportunitat. Res de res. Un cop massa fort, sobretot si una veueta comença a recordar-te que has desaprofitat massa ocasions per millorar (el que sigui).
La tragèdia d’avui posa damunt la taula un interrogant que no sé contestar. Més enllà de l’impacte mediàtic, penso en els supervivents i en aquells que avui rebran la notícia d’un comiat sobtat i definitiu, de no retorn. Intento posar-me al seu lloc, i és molt difícil, francament.
Els difunts no m’interessen. No són ni estan. Les causes de l’accident, tampoc. Les caixes negres tenen algunes respostes.
M’interessen les persones vives, perquè respiren i s’han de moure i de bellugar per viure.
M’ajuda pensar que si alguna de les persones que estimo i que aprecio s’acomiadessin sobtadament, en guardaria un bon record i continuaria caminant endavant, més lleugerament, perquè el buit no pesa.
Conec algunes persones que eviten parlar sobre la mort. Algunes perquè témen morir patint, amb dolor físic o d’esperit, i d’altres perquè no volen ni pensar en com s’ho faran per continuar endavant, en solitari.
La mort anunciada dóna una oportunitat per rectificar (el que sigui). Com si es tractés d’un sprint, l’ànima desitja descansar en pau. El perdó i la comprensió entren en joc i neix la satisfacció interior.
En canvi, la mort sobtada nega qualsevol oportunitat. Res de res. Un cop massa fort, sobretot si una veueta comença a recordar-te que has desaprofitat massa ocasions per millorar (el que sigui).
La tragèdia d’avui posa damunt la taula un interrogant que no sé contestar. Més enllà de l’impacte mediàtic, penso en els supervivents i en aquells que avui rebran la notícia d’un comiat sobtat i definitiu, de no retorn. Intento posar-me al seu lloc, i és molt difícil, francament.
Els difunts no m’interessen. No són ni estan. Les causes de l’accident, tampoc. Les caixes negres tenen algunes respostes.
M’interessen les persones vives, perquè respiren i s’han de moure i de bellugar per viure.
M’ajuda pensar que si alguna de les persones que estimo i que aprecio s’acomiadessin sobtadament, en guardaria un bon record i continuaria caminant endavant, més lleugerament, perquè el buit no pesa.
Conec algunes persones que eviten parlar sobre la mort. Algunes perquè témen morir patint, amb dolor físic o d’esperit, i d’altres perquè no volen ni pensar en com s’ho faran per continuar endavant, en solitari.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada