Agonia sense morfina

Celebro amb ironia la crida a la vaga de jutges i magistrats, perquè no solucionarà res. Ara bé, qualsevol aproximació a la trinxera judicial és benvinguda per donar a conèixer les condicions amb què s'imparteix la Justícia a les nostres contrades.

Reportatges com l'emès pel programa 30 Minuts de TV3, desmitifiquen l'aureola que envolta el cim de la jerarquia judicial. Potser una part de l'audiència no hagi trepitjat mai un jutjat i s'ho pensin dues vegades a l'hora de sol·licitar l'auxili judicial per resoldre llurs problemes. S'impulsa la mediació com a mitjà alternatiu de resolució de conflictes, però les estadístiques no acompanyen.

Això no obstant, confio que el sistema judicial anirà millorant, a pas de tortuga. L'impuls i el canvi són obvis però sóc escèptica pel que fa als resultats d'aquesta convocatòria, perquè les mobilitzacions anteriors han resultat paper mullat.

A veure si amb aquest cop de puny, el govern impulsa d'una vegada per totes les reformes per evitar l'ensorrament definitiu del sistema. Fins al moment, l'Estat ha prioritzat el canvi en d'altres administracions, com per exemple la tributària, una de les més àgils i eficients del sistema públic. La pela és la pela. És una llàstima que el sistema judicial no sigui un sector estratègic per rebre els ajuts milionaris que actualment s'estan destinant a l'empresa privada. Amb o sense crisi, una justícia lenta és una injustícia.

D'altra banda, aquest mal endèmic encobreix un altre de més feixuc, com és la reforma de la funció pública. Tímidament, s'han publicat estudis amb format de llibres de color blanc, palesant una realitat que l'autoritat competent va demorant en un calaix de sastre. Amb o sense crisi, els sous públics estan garantits, i si la cosa pinta magre, es congelen sense acomiadaments ni expedients de regulació.

Com a lletrada, formo part d'un sistema imperfecte, raó per la qual continuaré aprofitant les escletxes d'aquesta realitat, que ha oblidat el principi de celeritat consagrat a la mare de les lleis, la Constitució. Mentre no la reformin i converteixin la lentitud judicial en dret fonamental, continuarà vigent la fórmula matemàtica del dos més dos no és igual a quatre, tot observant com els tribunals es van enfonsant com el Titànic.

LLetra menuda

Per norma, la ignorància és un recurs defensiu més propi dels instruïts que dels analfabets. El costum arrelat d’assentir condicions en format de clàusules, sense prèvia lectura i comprensió de les mateixes, resulta una font de maldecaps per als sotasignants.

Davant del dubte, millor preguntar per estalviar confusions i malentesos a posteriori. Diu un proverbi xinès que qui pregunta és ignorant per un moment, però aquell que no pregunta serà ignorant per sempre. Ja sigui per desinterès, desídia, impaciència o temor al ridícul, preguntar res surt car a l'hora de solucionar adequadament els problemes descrits en aquelles oracions volgudament desconegudes.

I llavors, quan les hipotètiques incerteses esdevenen reals, sorgeix la rebel·lió dels ignorants contra els efectes de la lletra menuda. LLegir i escriure és un pack bàsic de l’educació elemental actual, un dret universal del qual ben pocs se n’escapen. En canvi, el cap buït o mancat de curiositat, és la resposta adulta per justificar el "coitus interruptus" del desconeixement sobtat.

Com la canalla, preguntant s'arriba a Roma. Si persisteixen les dificultats de comprensió, en resulta útil la pedagogia dels exemples o bé una cita prèvia amb l'especilista de torn, abans de rubricar compromisos com un ignorant.

Less is more, forever

O gairebé sempre, depèn dels factors que sumin i restin. Adoptar la filosofia del "menys és més" simplifica les decisions i, per tant, augmenta la capacitat de resolució. Sovint, l'excés pertorba la fluïdesa i difumina la claredat.

Ens acompanya la sobreinformació, la immediatesa, un tot de tot accelerat, amb una filtració deliberada d'interessos que manipulen la tendència de l'opinió pública. En cas de dubte, o de naturalesa cagadubte, dita espiral pot esdevenir una font de distracció i esbiaixar la presa de decisions. La mare dels ous és decidir, que no encantar-se o fer ciència ficció. A més simplicitat, més eficàcia. Ergo, menys esforços.

Tornant al lema minimalista, fa poc dies vaig decidir buidar armaris i calaixos. Més ben dit, vaig seleccionar que vestirà la meva nuesa durant els propers mesos, valorant-ne les qualitats estètiques i pràctiques. Finalitzada la sessió va ressonar l'eco, un fenomen que associava a la natura i serralades, que no pas als interiors d'armari.

Menys pertinences, més espai. Menys control, més espontaneïtat. Menys rutina, més creativitat. Menys necessitat, més abundància. Menys doctrina, més exemples.

Ressona l'eco dintre teu?

Nits màgiques

Poc m'imaginava que tornaria a enviar una carta als Reis d'Orient. Sembla que això d'escriure s'encomana com la grip. Un ritual que no recordava des de la infantesa. Tot i els anys, m'he il·lusionat com aleshores.

Espero conservar la ingenuïtat força temps per divertir-me com avui, quan redactava la carta manuscrita per a ses majestats i després la dipositava en una bústia groga de correus, sense segells, i amb una direcció que no surt ni als GPS.

Aquesta vegada, més conscient que mai, la llista és breu i concreta. Un repóquer d'asos, o si s'escau, una escala de color. Cada cop que identifiqui les bonanoves desitjades, duré a terme el pacte convingut amb ses senyories reials.

Què seria de la vida sense fer petites bogeries personals?