Punt i seguit

L’essencial es diu amb senzillesa.

Fins aviat, 2008.

Ja l’any crema en somort i fem recompte.
Del fosc de la memòria s’enlairen
torterols de records, imatges vagues,
recances i desigs.

Són feixucs sempre
els dies que hem viscut, i trencadissos
el que encara hem de viure. L’aigua esmola
les pedres i la veu, i aquest silenci
no sempre és un mirall ple de respostes.

Però la vida sols es diu vivint-la,
i a l’altra riba d’aquest riu que tantes
vegades hem creuat hi ha el vent que encara
pot esbullar-nos els cabells, la força
per desertar el fastig i la impotència.
Tots els camins desvetllen angoixoses
solituds i secretes meravelles;
res no ens sotmet i tot ens corba els muscles.

Ja l’any se’n va i ens n’anuncia un altre.
Només si anem més enllà de la lluita,
incessantment i sense defallences,

n’amidarem, sencera, la fondària.

Miquel Martí i Pol

In Memòriam

Un funeral és un acte de comiat, un record a títol pòstum. Durant l’època nadalenca, és habitual fer balanços. Els més coneguts són els mediàtics i els comptables: notícies destacades, desafortunades, actius, passius, beneficis i pèrdues.

Enguany, bona part de la meva trajectòria personal ha tingut la companyia d'aquest inestimable blog, un compromís adquirit amb mi mateixa. Un testimoni que m’ha permès copsar l’evolució dels estats d’ànims amb els quals vaig emprendre l’aventura d’escriure. Fins al moment, les ganes continuen intactes, amb una tendència natural cap a l’abstracció, deixant de costat la primera persona del “jo”, que òbviament continua present, amb la voluntat de posar més èmfasi en una veu més objectiva.

Altrament, el petit blog ha estat un catalitzador per accelerar el procés de maduresa emocional. Un coet per deixar enrere vivències i persones amb les quals vaig compartir el meu univers, intrigada per algunes conductes humanes, que mica en mica es van anar desemmascarant. Per a totes elles, la dedicatòria d'aquest funeral.

Finalment, ha arribat el meu torn. M’he tret la màscara, amb l'instint i l'olfacte més fins per detectar la cara fosca que tot home amaga, i que no ensenya a ningú, com la LLuna, citant a Mark Twain. La veritat és asèptica, essencial i transparent. És el que és, agradi o no agradi. Vol ser descoberta, per molta màscara que intenti amagar-la.

T'agrada la veritat?

Mides seductores

Avui va de mides, com el solstici d’hivern, el dia més curt de l’any, amb 9 hores de Sol i 15 de nit. Canviem d'estació, i molt aviat, d'any.

Més mides. Fent paròdia amb el món del 90-60-90, el de la comunicació també té les seves "mesures perfectes": 55-38-07. És sabut que a l'hora de transmetre, només un 7% depèn del llenguatge verbal. O sigui, que en un encontre cara a cara, el moll de l’os radica en l'altre 93%. Una majoria absoluta on el 38% depèn del llenguatge paraverbal (la veu, el to, la cadència, el volum, ...), i un 55% del llenguatge no verbal (gestos, imatges, posició corporal, actitud...).

Ambdues fórmules són complementàries. Es tracta d’atributs i d’habilitats que poden ser naturals, innates, o si manquen assolir-les amb treball conscient o saludablement al gimnàs. Les mides físiques són les que són, visualment atractives, però la cinta mètrica no conversa ni dialoga. Per això, em vaig interessar pel món de la comunicació, que amb el temps m’ha acabat fascinant.

Les situacions quotidianes, siguin de la naturalesa que siguin, són intercanvis d’informació molt valuosos. Posem en joc un egoïsme ben entès que busca despertar interès, atraure, convèncer, motivar, guanyar o negociar. Perdre mai. Alguns entesos parlen de seducció en aquest camp, perspectiva que comparteixo.

Personalment, m'estimo més una comunicació clara, simple i directa. L’experiència i la intuició són bones aliades. L’una mostra la realitat d'allò que és amb el temps, paciència i perseverància; l’altra, més ràpida, la certesa de saber la veritat en dos segons, sense oblidar la cautela en les primeres impressions. Les conclusions, més endavant. Precipitar-se, només pels barrancs.

Com et comuniques?

Pessics de felicitat

Una vegada vaig conèixer una persona, de sobrenom Cor Petit (en homenatge al personatge del Bola de Drac Z). Durant el breu però intens trajecte que vam compartir plegats, em va ensenyar un joc: numerar els moments de felicitat. El 6, el 98, el 234, el 32, el 568…Instants perfectes, de plenitud.

D’aleshores ençà, ha plogut molt. Almenys és així com ho sento. Sembla mentida com una proximitat pot quedar tan llunyana sense transcórrer massa temps entre l’avui i l’ahir.

El joc em va agradar, i continuo numerant. A vegades en silenci, altres en veu alta. Quan ho faig, m’adono que estic acumulant un bon grapat de pessics. Darrerament, potser més. Fa poc, em vaig desprendre del meu tercer diari personal, amb la calma, després d’una pausada relectura. Seguint la tradició, va acabar a les escombraries, ben trinxat. Va ser el moment de felicitat nº 184.

Com que el premi d'una bona acció és haver-la feta, ho vaig celebrar simbòlicament posant-me un barret: una corona reial. Un ritual convertit en realitat, gràcies als comerços de disfresses. Tan de bo esdevinguis un autèntic rei o reina del teu propi reialme. I no per un dia, sinó diàriament. Si ja t'has coronat, enhorabona.

Quin barret portes al cap?

Somewhere Over The Rainbow

La cançó subtitulada d'avui correspon a la banda sonora de la pel·lícula "El Mago de Oz" (1939), protagonitzada per l'actriu Judy Garland. Vaig escoltar-la per primer cop, en una versió més actual, durant la pel·lícula "Descubriendo a Forrester", protagonitzada per l'actor Sean Connery. La segona em va encantar. La primera no l'he vist, però m'han dit que té secrets amagats.

La cançó se'm va quedar al cap i la recupero, traduïda. Ara comprenc per quina raó la recordava tan bé. Simplement, magnífica.

Banyes, una qüestió d'ètica

El Codi Penal descriu conductes definides com a delictes. En són responsables els autors i còmplices. Amb el temps han quedat excloses de punició accions que pertanyen només als codis ètics. Uns codis de conducta que, més rígids o flexibles, són una eina indispensable en les relacions interpersonals.

En concret, el món de la parella és un clàssic i dóna molt de suc. Un cavall de batalla. Hi arribem d’adults amb inexperiència majúscula, bellugant-nos-hi amb un mapa dibuixat per tercers amb vocació universal. Una talla única. Un full de ruta on els valors i les conductes correctes són les que ens han dit que són. Malament quan no qüestionem criteris subjectius, perquè no són objectius. En qualsevol cas, és una bona oportunitat per consolidar la nostra escala de valors, ja sigui perquè els posem a prova o en quarantena.

Abans es castigava l’adulteri. Avui és una conducta despenalitzada i lluny del perill d'extinció. El col·lectiu de banyuts i de cornudes es multiplica, és un valor a l'alça. Una espècie que amb les seves protuberàncies punxegudes (algunes quilomètriques), comparteix una estructura similar a la dels artiodàctils remugants, si bé en el món animal només els mascles en tenen. En el nostre, també les femelles.

Sigui com sigui, les banyes consumades necessiten d'un autor i d'un còmplice. En grau de tentativa, parlariem de pecats de pensament inacabats. I si la idea no surt dels llavis, de promiscuïtat mental. Clar que, com tot a la vida, hi ha qui troba un plaer exquisit en portar al capdamunt una corona de banyes, que no d'espines, sense demanar res a canvi. En el nom de l'amor, es justifica gairebé tot, mentides piadoses incloses.

Que cadascú faci el que vulgui, en un món on l'esclavitud fa molt temps que es va abolir. En qüestió de banyes, no hi ha dimonis ni màrtirs, sinó codis en conflicte. Si desagraden, millor abstenir-se de participar en iniciatives banyudes. Tan infidel és l’autor de la proposta com qui l’ajuda a consumar-la. Amb o sense vincle afectiu, la infidelitat és amb un mateix.

Ets fidel al teu codi ètic?

Problemes de primera classe

La crisi s’aguditza com una metàstasi. Ja era hora que els símptomes fossin reals, perquè semblava que la coneguda bombolla i la percepció de fer-nos rics en poc temps eren infinites, en un món, el real, on tot s’acaba.

Observo la realitat que m’envolta. La contenció a l’hora de dir les coses pel seu nom, o bé d’anomenar-les de puntetes, ha sigut una moratòria temerària, ineficaç per desactivar la bomba de rellotgeria. La crisi va avisar amb veu baixa, en un sospir pacient. Cansada d’esperar, va deixar un missatge sota la porta. L’eufòria feia massa soroll, i molts no van adonar-se que tenien un avís pendent de recollida.

Tinc simpatia pel risc, que vol dir que sóc partidària d’escollir la prudència com a contrapès allà on el càlcul del risc és elevat, i per tant, incontrolat. Arriscar-se molt bé, estrellar-se no gaire.

He nascut, crescut i format en la societat del benestar. M’agrada i sóc una privilegiada. Em toca conviure amb un seguit de problemes, de primera classe, on tenim el sostre cobert i l’estómac ple.

Cert, es tracta de condicions que no gaudeixen en molts indrets del planeta, on desconeixen què significa el mal d’amors, l'oci consumista, les depressions, la diversió sota els efectes de les drogues, la baixa autoestima, el culte al cos, el fracàs escolar, les uvis, l'obessitat, la bulímia o l'anorèxia, els atacs de banyes, el botox i el bisturí de la cirurgia estètica, o les teràpies per omplir buits interiors. I així fins a un llarg etcètera.

La crisi és una incògnita i no ofereix garanties de cap tipus. Alguns resistiran, d’altres s’enfonsaran i els més afortunats s’adaptaran i canviaran els seus valors i prioritats, més properes a l’altre món real. És una qüestió de supervivència.

Vius o sobrevius?

Música de fons

Com que això de la creativitat va com va, incorporo una altra novetat. Una idea inspirada en altres blogs amics. Una lectura, una cançó. Una sensació diferent, que em resulta més acollidora. A partir d'ara, podràs llegir-me en silenci o amb música de fons. Versions originals sense subtítols. Googlejant, aconseguiràs la seva traducció.

En breu podràs escoltar la música dels posts publicats fins avui. Una feinada extra! però encantadorament divertida.

Ahir Wonderwall. Avui, la Vida.

A ritme de...Oasis - Wonderwall

És la setmana de la Nit dels Vidres Trencats, un aniversari no tan llunyà com sembla. L'enceto amb una nova secció, formada per videos musicals subtitulats, descoberts a la mina YouToube. M'encurioseix saber què signifiquen els ritmes que m'agrada escoltar.

Tot arriba

Ells van atrevir-se a somiar,
i van morir assassinats.
Tan de bo que els somnis,
retrobats, esdevinguin realitat.

"Tots els homes neixen iguals,
però és l'últim cop que ho són".
Abraham Lincoln

"Ningú no ens pujarà al damunt

si no dobleguem l'esquena".
Martin Luther King

"Si no podem posar fi a les nostres diferències,

contribuïm que el món sigui un lloc apte per a elles".

John Fitgerald Kennedy

"El futur no és un regal, és una conquesta".

Robert Kennedy

Llar de joguines trencades

La maldat és al dimoni com l'àngel a la bondat. Una versió peculiar sobre la dualitat de la realitat humana, que és la que em toca viure. I pel que he vist fins ara, ni els uns són tan dolents, ni els altres uns virtuosos en la matèria.

Ara bé, la relativitat té excepcions. La desprotecció i els crits de silenci per abusos sexuals i maltractaments. No destaco cap franja d'edat, ni de gènere o col·lectiu, perquè no hi ha frontera que delimiti uns fets més greus que d'altres segons el perfil agredit. En tot cas, coincidiràs amb mi que el risc és més elevat durant l'etapa infantil o l'adolescència. Il·lusions robades a cops de domini.

Conec algunes víctimes convertides en joguines trencades pel seu entorn més proper. Puc discrepar sobre certes conductes, però no tolero la justificació d'alguns secrets de família, ni la hipocresia que s'aixeca al seu voltant, on gairebé ningú qüestiona què s'amaga darrere d'una bondat de manual.

Per definició, les joguines trencades són causes perdudes recuperables. La impotència les delata, malgrat el maquillatge d'aparent fortalesa. Els treballs per arreglar aquestes fisures demanen delicadesa i molt de tacte, com l'artesà de porcellana. A diferència de les nines, la reparació pot topar amb un dilema, el de la víctima no cooperativa.

Un escenari fràgil que implica el treball de professionals competents, amics de l'ànima i voluntariat, sense oblidar l'autoresponsabilitat de la pròpia víctima per sortir de l'abisme. Per ètica personal, donar un cop de mà no significa suport incondicional. Malauradament, són avaries que s'arreglen amb voluntat de ferro i poques píndoles. Les paraules, cera; les obres, acer.

La bonanova és que l'espurna interior d'alguna joguina trencada ha permès la construcció de llars amb caliu. Com les causes perdudes, han pogut retrobar-se amb el millor d'elles mateixes.

Endevinalla

El secret de l'existència

humana no sols està en viure,

sinó també en saber

per a què es viu.

Fiodor. M. Dostoiewsky

El tret de sortida

Avui he bufat un munt d'espelmes, tantes com la meva edat. El canvi d'horari m'ha proporcionat un regal matiner i ben original, un dia amb 25 hores. Tot i que el DNI va a missa, em sento renovada, sense importar-me gaire la documentació oficial d'aquest tipus.

L'aniversari m'ha fet rebobinar fins al punt zero. Ara fa uns anys tenia poques hores de vida, una menuda nascuda de la unió de dues ànimes un xic visionàries, quan van decidir posar-me el nom que tinc. Etimològicament, prové del grec i significa monjo solitari. La tendència a la solitud i als moments de resguard m'han acompanyant de ben petita, per bé que els plaers terrenals m'atrauen més que la vida contemplativa. Sóc com sóc.

Santoral en mà, em correspon l'honor de ser la patrona de les dones casades. Es tracta d'un càrrec fictici perquè encara no he signat cap paper davant de jutges o vicaris. Alguns compromisos no necessiten el vist-i-plau de tercers, però fiscalment resulten més rendibles. En qualsevol cas, els mèrits divins d'aquest ofici són dignes de lloança i confio que, en el dia de demà, els meus menuts siguin més dòcils que Sant Agustí, fill de la meva predecessora.

Una tercera versió, l'astrològica, em situa sota el signe dels escorpins. Diguin el que diguin, alguna influència rebem dels astres, que fins al moment cap humà ha tocat el Sol sense haver-se volatitzat abans. La resta de la carta astral és embolicada i poc donada a les coses fàcils.

Amb aquests precedents, l'aniversari ha trucat a la porta després d'unes setmanes força distretes. El cap ocupat fa perdre la noció del temps. L'he compartit en la intimitat dels meus, del caliu familiar, i envoltada per bones sensacions. Hi ha quelcom extraordinari que s'apropa. Estic convençuda que tot plegat és el resultat del "click" al cap amb el qual un bon dia t'aixeques per deixar enrere allò que t'impedia avançar àgilment. El canvi de xip obre camí cap a una satisfacció rodejada de fets aparantment casuals.

Per alguns, això depèn exclusivament de la bona sort, resumida en l'expressió "tenir una flor al cul", o bé ho justifiquen per raons d'atzar o d'un cúmul de casualitats, paraules que he suprimit del meu diccionari personal. Per a d'altres, entre els quals m'incloc, és la posada en escena de la llei de l'atracció. Atraus allò en què de debò prestes l'atenció, ni més ni menys.

Quina mena d'iman ets?

Un petit canvi: l'efecte papallona

Sóc advocada per un cop de calor. Així de simple. La idea inicial era matricular-me en la diplomatura de graduat social. Fins aquí cap problema, llevat que les oficines no obrien durant les tardes d’agost. Això va suposar un viatge d’anada inútil, en una tarda de moltíssima calor.

En aquella època, als “ferrocatas” no s'havia generalitzat l'ús d'aire condicionat, però continuava existint la distinció de classes, amb vagons de primera i de segona, seients de vellut de color verd i estava permès fumar. També existia la “llançadora”, un trajecte curt entre l’estació de Bellaterra i el campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.

A l’alçada de no sé quin punt de la tornada, vaig començar a valorar els pros i contres d’estudiar a Barcelona, inclosa la propina de les dues hores diàries en tren i la calor insuportable dels mesos de bonança. M’estava escalfant el cap davant d’un panorama que no m’entusiasmava gens ni mica.

Paral·lelament, guanyava terreny la idea d’escollir la primera opció del full de carreres universitàries, marcada a l'institut quan encara era menor d'edat, o sigui, la llicenciatura en Dret a la UAB. Dit i fet. La llançadora sí que funcionava durant les tardes d’agost.

Vaig arribar a casa amb la feina feta. Matriculada en Dret. Un petit canvi de no res, improvitzat a última hora per un cop de calor. Vet aquí la meva versió particular de l'efecte papallona. Per endavant, cinc anys de formació i de noves experiències.

D’aquella època de joventut conservo un molt bon record, gràcies al testimoni d'un tresor amagat per les "campanes", el bar de la facultat i el solarium del campus: la colla de l'uni. Un grup diferent, que continuem amb l'esperit que va forjar la nostra amistat: l’amplitud de mires. Tan diferents i tan propers alhora. Vaig ser molt afortunada. Per a tots vosaltres, un petonàs!

Recomano a tothom l’experiència universitària. No pels estudis, que la intel·ligència no es mesura per un títol penjat a la paret, sinó perquè va ser una bona escola de la vida, un espai on em vaig començar a espavilar.

Cercamón

Sempre hi ha una primera vegada. El protagonista d'avui forma part de la meva primera història d'amor. Ens vem conèixer a la facultat l'any 1992 i, sense volta ni solta, vas posar-me damunt la taula un enigma difícil de descobrir.

Aquesta bonica història va acabar per Sant Jordi. Et vas acomiadar amb un regal, un llibre, que vas dedicar-me amb l'esperança que algun dia arribés a comprendre les paraules d'un fragment molt concret, indicat amb un punt de llibre.

Només tenia 20 anys i tot allò em va superar. No estava preparada per assimilar la trascendència d'aquell missatge, més propi d'una conferència de psicologia que d'una primera experiència amorosa. Era la primera vegada que algú em parlava de l'amor fred, de l'amor calent i de fer teatre. Què carai pintaven la temperatura i les arts escèniques en tot allò?

Aquella tarda, amb la delicadesa i la generositat que sempre et van acompanyar, vas definir-me com un diamant en brut que només l'experiència poliria fins a esdevenir un tallatge únic. Tenies l'absoluta certesa que el missatge, tard o d'hora, l'acabaria copsant.

I així va ser. Han estat gairebé dues dècades per descobrir aquell enigma, però l'espera ha valgut la pena. Gràcies a tu, i als que et van seguir més tard, he començat a trobar sentit al món de la parella. Com bé diu una amiga, es tracta d'una qüestió improbable però possible. Afortunadament.

El passatge comença amb les paraules que Esclarmonda adreça al seu amant Cercamón, que s'observaven sense dir ni mot, comprenent massa bé allò que passava:

"L'amor, Cercamón, és un difícil equilibri. Tu em vols, però a la vegada has d'ésser desinteressat; m'has d'estimar perquè jo existeixo, però no voler-me tenir. Em podràs també tenir, però no abans de passar per l'estat de no necessitar-me. Cerca un estat de disponibilitat, de benvolent direcció o atenció vers mi; cerca un estat de solitud immensa, eternal, el buit infinit obrint-se dintre teu. I quan siguis sol i siguis tot teu, seràs obert sense direcció premeditada; aleshores et trobaràs amb mi i m'estimaràs com estimaràs tota altra cosa: jo, lliure del teu voler, enfront del teu voler sense direcció ni preconcepció et podré mostrar allò que sóc, podré manifestar-me tal com sóc en tota la meva esplendor o mesquinesa. Tu em trobaràs de debò i el teu amor, sense voler, pujarà a altures mai assolides per la voluntat. Serà amor sense voler, quan ho hagis tastat no hauré de dir-t'ho."

El diàleg continua amb un seguit de preguntes que planteja el desconcertat Cercamón, contestades per la seva estimada. Tot un secret, que trobaràs al llibre Cercamón, d'en LLuís Racionero.

Només tenia 20 anys, massa jove i inexperta. I així, amb cavallers i un parell d'amants perduts pel territori català, el destí em clicava l'ullet col·locant una pedra angular al bell mig del meu camí. Una manera poc convencional per començar a aprendre la primera lliçó d'un màster: el de l'art d'estimar sense lligams.

Bandes sonores

M'he aficionat tard a la música, i mica en mica la col·lecció es va ampliant. En ocasions, m'han succeït coses extraordinàries que van néixer a partir d'una cançó i unes imatges al cap. Més tard, allò que un dia vaig imaginar es va convertir en realitat.

La música té quelcom d'especial, ens acompanya per tot arreu, sense molestar. M'agrada, especialment quan sento que m'arriba més enllà. Ho sé perquè el meu ritme cardíac s'accelera una mica. Una mena d'amor a primera vista. Alguna cosa està connectant amb mi, i em motivo. Aleshores, el temps s'atura un instant, m'aquieto i deixo via lliure a la imaginació.

Durant la meva vida he pogut identificar moments viscuts per una sintonia. Ni tan sols la millor de les fotografies podria captar l'essència d'aquell instant. M'agrada anar composant la meva pròpia banda sonora.

Curiosament, un fenomen similar succeix entre les persones. Algunes connecten a la primera, sense saber ben bé per què. D'altres ni amb cola. La complicitat que sorgeix d'un intercanvi de mirades, d'un somriure o d'un silenci, és una de les millors melodies que conec.

Ara tinc un altre còmplice. Aquest petit blog. La paraula escrita, com la música, són màgiques. Benvingut al món de la màgia.

Que tinguem sort

Per acabar la setmana, he escollit una cançó d’en LLuís LLach, que porta per títol el post que estàs llegint. Si ho prefereixes, pots acompanyar la lectura de la seva lletra al ritme de la música que més t'agradi, versió original inclosa. Bon cap de setmana!

Si em dius adéu,
vull que el dia sigui net i clar,
que cap ocell
trenqui l'harmonia del seu cant.

Que tinguis sort
i que trobis el que t'ha mancat
en mi.

Si em dius "et vull",
que el sol faci el dia molt més llarg,
i així, robar
temps al temps d'un rellotge aturat.

Que tinguem sort,
que trobem tot el que ens va mancar
ahir.

I així pren tot el fruit que et pugui donar
el camí que, a poc a poc, escrius per a demà.
Què demà mancarà el fruit de cada pas;
per això, malgrat la boira, cal caminar.

Si véns amb mi,
no demanis un camí planer,
ni estels d'argent,
ni un demà ple de promeses,
sols un poc de sort,
i que la vida ens doni un camí
ben llarg.

Ferides i cicatrius

Per experiència pròpia, ferir sentiments és fàcil. Només cal detectar el punt feble, disposar de bona punteria i disparar una fletxa a la jugular. Si t’acostes massa aviat, millor que sigui amb cautela, perquè és una llei natural que tot animal ferit es defensa atacant. I les persones, encara que humanes, som animals de costums.

A vegades, l’única manera d’esbrinar per què som vulnerables és que algú ens fereixi. En situacions de debilitat malmesa, només conec una solució per no ferir de retruc a l'autor que ens destapa una escletxa pròpia. La distància.

Una altra cosa diferent és la ferida que cicatritza bé, i que acostuma anar companyada d’allò que en castellà s’anomena “desapego”. Val a dir que no és el mateix que la indiferència, que per alguns pot resultar una cicatriu inquietant i malèvola.

Per a mi, ambdues són igual d’útils. La primera perquè facilita l’autonomia emocional sense perdre ni un gram de comprensió. La segona perquè discrimina i allunya els obstacles que s’interposen en el camí cap al cim.

Així m’acomiado de l’estiu per donar la benvinguda a la tardor.

Simplement, poesia

Algun dia m’agradaria escriure poesia. De moment, la llegeixo tímidament. A la família hi ha una petita poetesa que, amb geniuda facilitat, composa tota mena de versos i de contes. Ara no està per romanços, perquè la seva tesina li té el cor i el cap robats.

Espero que ben aviat pugui dedicar un poema a les meves germanes. L'Anna, la petita, i l'Ester, que en breu marxarà ben lluny.

De poesia, com les persones, n'hi ha per a tots els gustos i per a qualsevol moment. Poesia per llegir en silenci o bé en companyia, durant la nit i el dia o pel capvespre, dins del llit, en una sala d'espera, al tren o a prop del mar, per escoltar a la ràdio o en un concert de música, per recitar o composar cançons, per regalar, per emocionar o per compartir en un blog.

Poema
Joan Brossa

A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la trascendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

Un sonet per a tu
Miquel Martí i Pol

Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l’alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l’escric, i vull pensar
que el rebràs amb discreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre és agradable recordar.

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell toc lleu de fantasia
que fa que els versos siguin de debò.

Un sonet per a tu que m’ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

Kit d'exploradora

Tinc nous horitzons. El meu equip està format per una brúixola, cinc passions, caliu familiar i una decisió. És així de simple. Aventurar-me significa partir de zero. És el que em ve de gust.

Aixeco un nou vol, amb la calma, més lleuger, diferent, perquè m’he desfet de molts lligams, llevat del niu familiar. Les seves ales fan el meu vol més tranquil i segur, com l'àliga.

Potser no ho entendràs, però és la meva història, no la teva. Deslligar-se de la seguretat, d’allò conegut o familiar, d'una estabilitat econòmica o d’un estatuts social, són àncores invisibles que maquillen una sola veritat: la por al canvi, al fracàs, al rebuig o a la soledat.

Unes pors que he perdut pel camí, i que m’ajuden a comprendre la paràlisi del saltador de trampolins. Si algun dia sents que de debò vols saltar, estaré al teu costat per donar-te una empempta. Tots l’hem necessitada.

En cas d’encetar un debat sobre la meva decisió (que reitero, no és la teva), prefereixo escoltar l'opinió d’aquells que hagin passat a l'acció. Per a mi, serà una bona opinió, tant del dret com del revés, perquè estarà basada en l’experiència, no en la teoria.

Com deia en Josep Pla, opinar sense experimentar és de covards.

Les coses clares i la xocolata espessa

Fins ara, he netejat per buidar i fer més espai. Així em renovo. Respirant aire més fresc.

La ventilació s'ha endut dolor acumulat, com l'armari que guarda roba d'anys anteriors, i que em resistia a llençar, per molt ben conservats que estiguin jerseis, camises i vestits, o bé confiant en el cicle de la moda del "todo vuelve". Estava apretadíssim. Van ser útils una vegada, dues no.

Per tant, agafa't bé perquè la inèrcia del blog canvia de rumb. No t'espantis. Lamento decepcionar-te, però ja m'he cansat de parlar sobre el dolor. Ja va sent hora que t'encomani la meva energia. Si et quedes a prop, segur que et contagies.

Et proposo un joc. No t'avorriràs. Consisteix a averiguar si de debò tens clar què vols. Si creus que sí, observa els resultats. Si malgrat tenir les idees clares, els resultats no acompanyen, el joc et donarà pistes. De fet, la manca de resultats és la primera pista. Una discrepància interna. La juguesca no és una idea original meva, sinó inspirada en la lectura d'un parell de llibres.

Per començar només necessites tres coses: llapis, paper i temps. Fes dues llistes.

Una, amb tot allò que t'emociona, t'apassiona o et fa vibrar, amb frases breus i clares. Després, tria les més importants i fes un ranquing del 1 al 5. Per tenir clar què vols, prioritza. En cas de dubte, contesta't la pregunta "si només pogués triar una de les dues, amb quina em quedaria?". Aquesta llista de passions serà íntima i només teva.

La segona serà la llista de talents propis, allò que fas bé amb facilitat, de manera natural. No siguis modest i observa't bé. Demana un cop de mà al teu cercle més proper. Explica el motiu de la teva pregunta. Descubriràs coses de tu mateix que desconeixes. Vaig fer l'exercici, i el resultat final va ser una llista més àmplia que el primer borrador. M'ho vaig passar molt bé durant els interrogatoris.

Observa la resposta del teu interlocutor quan li plantegis la pregunta. Potser li sorprèn la teva iniciativa, perquè fins ara ningú li hagi fet aquesta mena de consulta, o bé li resulti incòmode expressar allò que sent, o no es vulgui comprometre. Fins i tot, pot ser ell qui et sorprengui. Pren bona nota de quines sensacions vas experimentant.

La por només s'esfuma quan li plantes cara. Arrisca't amb simpatia.

Carícies crítiques

Exposar els meus sentiments té el risc de rebre crítiques, com qualsevol acte públic. Un cop superada la por escènica, el pas següent és acceptar que puc ser criticada. En cas contrari, seria una narcisista, i aquesta mena de personatges no em cauen bé. La meva tolerància té límits.

He rebut una crítica duríssima, digna d’una final d’esgrima verbal. I per la proximitat del vincle, encara més. M’ha fet mal. No pel contingut, que té raó, sinó per la forma. Durant unes hores, he tingut els sentiments ferits.

Tal com ho veig, la crítica nascuda de les relacions interpersonals és una oportunitat per detectar les mancances pròpies. És el famós exercici del mirall. Ara bé, cal tenir present que cadascú interpreta o valora en funció de la seva experiència personal. Aquest fet és una varible que pot atenuar l’impacte emocional d’una crítica. Cal observar d'on neix la font. Al seu torn, la resposta o reacció del crític, també facilita informació sobre la seva vulnerabilitat.

Amb el temps he anat apreciant la crítica feta amb tacte. Sense obviar el contingut, la forma també importa. Mal em pesi, he criticat sense miraments, he sigut dura, sobèrbia. No era la millor de les maneres. Així és com el meu ego acostumava a delatar-se. Ara li dic amb carícies que el necessito per sobreviure, no per viure.

Per cert, un diàleg que em recorda que en el meu món em sento millor amb l’amor d’un home i molts diners al compte corrent. La soledat és molt maca quan tens algú amb qui compartir-la. Sobre els homes en parlaré més endavant. Avui no toca.

I com que, ara per ara, una bona part del malestar que tinc és per una situació econòmica difícil, toca posar fil a l’agulla per fer més rendibles els meus talents, o sigui, guanyar més diners, molts més diners. Que amb la butxaca plena sóc més generosa, amb o sense un home al meu costat.

Per bé que si puc gaudir dels dos simultàniament, millor. No m'enganyaré pas.

T'agrada l'autoengany?

Boira baixa

Tinc un parell d’amics preocupats per mi. El blog els ha semblat un missatge de S.O.S. Formen part del meu "nucli dur" d’amistats.

El seu temor m’ha fet pensar en l'estil de comunicació sentimental. Hi ha una mena de boira baixa que s’interfereix entre tu i jo. Només conec una manera que toqui el dos: la claredat.

Avui descubriràs perquè escric. Només et demano una mica de complicitat, així em resulta més fàcil i còmode obrir els meus sentiments.

Escric perquè he començat a retrobar el meu nord. Vaig perdre’l per una crisi personal, silenciosa, que va sortir a la superfície gràcies a l'estima d'una germana i a l'impuls d'un reencontre.

Recordo una data. La vigília de Reis. Aquell dia vaig rebre un regal avançat en forma de coratge: la valentia per acabar una relació de parella. Un cop de timó per canviar de rumb. Aleshores i fins ara, no he parat d’aprendre lliçons que creia ben apreses. També he hagut de desaprendre algunes veritats del món dels adults. M'estic reciclant.

Ha sigut difícil. Volia obrir-me camí i no avançava. Volia arribar a la calma fent drecera, sense passar pel camí sinuós de les emocions, que m’esperaven en candeletes dins d'una tormenta interior. Només volia plaer immediat. Volia córrer més que el temps. Volia fugir per no patir.

Fins que un bon dia vaig dir “NO”. Era la primera vegada. El destinatari del petit monosíl·lab és una persona que ha copsat la meva contradicció. Ens vem conèixer gràcies al món blogger.

I així va néixer el meu blog.

Bel·ligerància noble

Una final comença amb igualtat de condicions. És a dir, zero a zero. L’empat no és possible, perquè les regles del joc només permeten la victòria. A priori, el vencedor és una incògnita, i les variables de la victòria acostumen a ser diverses.

Curiosament, l'existència d'una final alimenta una fase prèvia emocionant, a vegades tant o més picant que la final per se. De fet, es tracta d'una fase arriscada perquè la imaginació pot ser seduïda pel món perfecte de les fantasies i de les expectatives. Les primeres, perquè no són sempre el millor substitut de la realitat en 3D. Les segones, perquè generen decepcions evitables. El perill del verí està en la dosi.

Doncs bé, en el decurs de la meva vida he acceptat jugar algunes finals amb un marcardor desigual, on jo partia de 0 i l'altre amb un parell de gols d'avantatge. Les vaig perdre totes, naturalment. Amb el temps i una dosi merescuda de patiment, vaig aprendre que jugar d’aquesta manera, a la llarga, esgota moltíssim.

En aquella època, els meus adversaris de torn dominaven l’art de l’ambiguitat i de l'escapisme. Per aquesta raó, i un cop asimilada la derrota, descubria que eren uns manipuladors emocionals a la recerca i captura d'autoestimes esquerdades, com les seves.

Bé, segons com es miri, és cert que existia una igualtat amb els meus rivals, tot i que el resultat final era previsible. Jugar amb trampa té aquestes coses.

Ara, prefereixo jugar una altra mena de finals, més honestes i d'esperit més olímpic, on cada jugador és de la mateixa condició que el seu homònim. Abans jugava a la defensiva, ara he canviat cap a una estratègia més ofensiva. M'agrada més guanyar amb noblesa.

Si em guanyes, et felicitaré i aprendré de tu tot allò que em sigui útil per continuar endavant, perquè sense errors i derrotes, aprendria ben poc.

Amnèsia, poca per recordar bé

La memòria recorda allò que vol. És capriciosa. Allò que no vol, s’ho cruspeix l’amnèsia. Desconec perquè, quan li dóna la gana, esborra rastres. La meva, a part de capriciosa, és d’elefant. I que duri.

Escriure el blog em motiva. Estic agafant una certa disciplina, ni que sigui per trobar continguts. Les idees surten com bolets, i per evitar un caos ideal, ordeno, prioritzo i escolleixo.

O sigui, que escriure m'ajuda a plantar cara a l'arxiconeguda "ho tinc molt clar al cap, però no em surten les paraules". Falta de pràctica, com gairebé tot.

La qual cosa em situa davant dels diaris personals. Les fotografies escrites dels sentiments. Els testimonis silenciosos de diàlegs íntims amb les emocions.

Durant l’adolescència, vaig escriure el primer. Va acabar a les escombraries. Igual que el segon, a tocar dels trenta. Un altre, més recent, el vaig donar voluntàriament. Abans d'aquest, però, vaig encetar un tercer, l'any passat i que encara conservo, de moment.

Anyoro una mica els diaris perduts. M'hauria agradat recuperar-los, especialment el segon. No obstant això, recordo què vaig escriure i per què. Em poso les mans al cap, i somric. Aleshores, no m'imaginava el que vindria després. La incertesa té aquest punt salat.

En fi, agradi o no, tinc una memòria que s'altera poc. Toco fusta. Sort que sóc discreta, o almenys això diuen de mi.

T4, un comiat inesperat

La mort avisa o no avisa. L’anunci, prepara. Sense, és infal·lible i guanya sempre.

La mort anunciada dóna una oportunitat per rectificar (el que sigui). Com si es tractés d’un sprint, l’ànima desitja descansar en pau. El perdó i la comprensió entren en joc i neix la satisfacció interior.

En canvi, la mort sobtada nega qualsevol oportunitat. Res de res. Un cop massa fort, sobretot si una veueta comença a recordar-te que has desaprofitat massa ocasions per millorar (el que sigui).

La tragèdia d’avui posa damunt la taula un interrogant que no sé contestar. Més enllà de l’impacte mediàtic, penso en els supervivents i en aquells que avui rebran la notícia d’un comiat sobtat i definitiu, de no retorn. Intento posar-me al seu lloc, i és molt difícil, francament.

Els difunts no m’interessen. No són ni estan. Les causes de l’accident, tampoc. Les caixes negres tenen algunes respostes.

M’interessen les persones vives, perquè respiren i s’han de moure i de bellugar per viure.

M’ajuda pensar que si alguna de les persones que estimo i que aprecio s’acomiadessin sobtadament, en guardaria un bon record i continuaria caminant endavant, més lleugerament, perquè el buit no pesa.

Conec algunes persones que eviten parlar sobre la mort. Algunes perquè témen morir patint, amb dolor físic o d’esperit, i d’altres perquè no volen ni pensar en com s’ho faran per continuar endavant, en solitari.

Good bye, innocència

M'he fet gran. Em sento diferent. Per què? perquè he madurat. Fent números, la meva majoria d'edat emocional equival al doble de la majoria d'edat legal. Suma i sabràs l'edat que tinc.

He descobert que per arribar fins aquí, necessitava perdre la innocència. No va ser de cop, sinó a poc a poc. Sense fer soroll, invisible, tendrament.

L'he perdut, és cert. Però no la vull oblidar. Gràcies a ella, he sentit com he sentit. Gràcies a ella, he plorat com mai. Gràcies a ella, m'he enamorat. Gràcies a ella, m'he sentit viva. Gràcies a ella, m'he il·lusionat.

Però com tot s'acaba, vaig saber que havia perdut la innocència quan vaig començar a veure clarament.

M'havia caigut la vena dels ulls.

Titulitis vs Talent

Ahir, el món olímpic va coronar un mite. I vet aquí una anècdota explicada pel Michael Phelps després d’assolir el seu repte personal. A l’escola, el seu profesor d’anglès va sentenciar que mai arribaria a ser res.

A fets consumats, és evident que el docent ha quedat desacreditat. No qüestiono els seus coneixements en lingüística, però es va precipitar alhora de dir el que va dir. Ho has fet mai, tu?

Jo, sí.

Recorda: ningú té cap poder sobre tu. Cap persona està legitimida per dictar sentències sobre el teu futur. Segur que molts de vosaltres podeu somriure com ho feia en Phelps. D’altres no per una sentència fantasma. Si et trobes davant d’aquesta persona, intenta escoltar i observar sense fer valoracions. Respecta-la pel que és, no pel que té o la seva titulació.

Com diu la dita, No menyspreïs ningú, un àtom fa ombra.

El talent és natural, únic i personal. El teu només et pertany a tu. El meu, a mi. Talents diferents, persones similars. M'agrada compartir el meu talent amb tu.

Ets autèntic o una fotocopiadora de talents al·liens?

Ets un guió original o una versió adaptada als gustos dels altres?

Personal i transferible

A mesura que m’engresco en l’aventura d’escriure, m’adono que la destinària sóc jo mateixa. Poques persones coneixen l’existència d’aquest blog. Estic "en petit comité", com dirien els francesos. L’ànima és potenciar els talents propis. La satisfacció de disfrutar amb allò que faig.

El blog està viu. Per això, anirà canviant.

És el meu diari emocional compartit amb tu, que ara mateix m’estàs llegint. És una fantasia real. Existeix i batega al meu ritme.

De ben segur, serà un espai on rendiré homenatge a les persones que m’han dut fins aquí. Si vols safareig, no en trobaràs. Només els qui s’identifiquin sabran que són els homenetjats.

El primer homenatge és per a tu, perquè m'has descobert.

Decisió de compromís

Després d'unes setmanes desconnectada, arriba l'hora de la veritat. He recarregat les piles i tinc ganes de tot. Ahir vaig contemplar l'eclipse lunar parcial. La lluna estava enigmàtica, amagant la seva immensitat, amb sutilesa.

Fa poques hores he començat una nova lectura. Transcric un passatge favorit referit per l'autor T. Harv Eker, que recull les vivències de l'explorador Murray durant les primeres expedicions a l'Himalaya. Diu així:

"Mientras no estemos totalmente comprometidos habrá indecisión, existirá la posibilidad de echarse atrás y habrá siempre ineficacia. En relación con todos los actos de iniciativa (y de creación), hay una sola verdad elemental, cuya ignorancia mata innumerables ideas y planes espléndidos: en el momento en que uno se compromete firmemente, la providencia se pone también en movimiento. De la decisión surge todo un caudal de sucesos que provoca todo tipo de incidentes imprevistos a nuestro favor, causa encuentros casuales y trae la ayuda material que nadie habria soñado encontrar".

Has descobert quin són els teus compromisos? I les teves passions ?

To be continued....

Descobrir per gaudir

Avui començo una cosa diferent. Escriure públicament. L'objectiu és clar: alliberar la creativitat durant tant de temps amagada, per por.

A partir d'ara, tinc una nova motivació. Millorar les meves habilitats de comunicació i assolir fites fins ara impensables.

Les idees em volten pel cap a mil revolucions. Per on començo? El repte del paper en blanc.

Vull fer-ho amb la idea que m'ha dut fins aquí. La contradicció, aquell camí que s'allarga o s'escurça tant com es vulgui. L'avantatge de la seva existència és l'entrada en joc d'una habilitat, que és així com la considero: la capacitat de decisió davant l'interrogant que planteja la contradicció.

Cap on anar? Què faig davant d'aquesta situació? Si tiro per A, m'equivoco? Si tiro per B encerto? Si l'opció X és l'adequada, per què em costa renunciar a la Y, que és la inadequada? Ni que dir que les pessigolles a l'estómac són talment com decidir saltar l'abisme amb un o dos salts, o tres, o no saltar.

Contradicció, decisió per resoldre el conflicte intern. Falta una cosa. La conseqüència de tot plegat. Les emocions. Truquen a la porta quan menys t'ho esperes i la durada de la seva estada depèn únicament de cadascú. Per això, cal conèixer-les, saludar-les i saber quan és el moment que la visita s'acabi. Algunes desitgem que entrin i surtin ràpidament, però acostumen a ésser les mes tossudes i amb un gust més amarg. D'altres, acoronen i s'apropen sense volta ni solta. Aquestes acostumen a ser les més dolces i les més agraïdes.

Al cap i a la fi, totes elles procedeixen de dues famílies. Dolor i plaer. Extrems i complementaris. Necessàries per conèixer quan el pèndol s'atança cap una tendència, i òbviament, per decidir si escollim l'equilibri entre ambdues emocions, o bé identifiquem sentiments més propers a una d'elles.

I així, ja tenim el menú que ens guiarà durant tota una vida. La psicologia i la filosofia més propera a l'humanisme dibuixen etapes clarament definides a partir de les quals comença la presa de decisions per començar a afrontar el repte personal que ens plantegen les contradiccions: dibuixar el full de ruta vital.

Però això ara no toca. Serà un altre dia. Avui només volia començar una nova etapa. La incertesa és una bona aliada. Per aquesta raó, em plantejo aquesta aventura sense pretensions. Fins que em cansi de caminar per aquí.

Com vaig llegir una vegada,

Bon camí!
quina paraula
tan curta de dir
i tan llarga de fer.

Gràcies a tots i a totes!