Tinc un parell d’amics preocupats per mi. El blog els ha semblat un missatge de S.O.S. Formen part del meu "nucli dur" d’amistats.
El seu temor m’ha fet pensar en l'estil de comunicació sentimental. Hi ha una mena de boira baixa que s’interfereix entre tu i jo. Només conec una manera que toqui el dos: la claredat.
Avui descubriràs perquè escric. Només et demano una mica de complicitat, així em resulta més fàcil i còmode obrir els meus sentiments.
Escric perquè he començat a retrobar el meu nord. Vaig perdre’l per una crisi personal, silenciosa, que va sortir a la superfície gràcies a l'estima d'una germana i a l'impuls d'un reencontre.
Recordo una data. La vigília de Reis. Aquell dia vaig rebre un regal avançat en forma de coratge: la valentia per acabar una relació de parella. Un cop de timó per canviar de rumb. Aleshores i fins ara, no he parat d’aprendre lliçons que creia ben apreses. També he hagut de desaprendre algunes veritats del món dels adults. M'estic reciclant.
Ha sigut difícil. Volia obrir-me camí i no avançava. Volia arribar a la calma fent drecera, sense passar pel camí sinuós de les emocions, que m’esperaven en candeletes dins d'una tormenta interior. Només volia plaer immediat. Volia córrer més que el temps. Volia fugir per no patir.
Fins que un bon dia vaig dir “NO”. Era la primera vegada. El destinatari del petit monosíl·lab és una persona que ha copsat la meva contradicció. Ens vem conèixer gràcies al món blogger.
I així va néixer el meu blog.
El seu temor m’ha fet pensar en l'estil de comunicació sentimental. Hi ha una mena de boira baixa que s’interfereix entre tu i jo. Només conec una manera que toqui el dos: la claredat.
Avui descubriràs perquè escric. Només et demano una mica de complicitat, així em resulta més fàcil i còmode obrir els meus sentiments.
Escric perquè he començat a retrobar el meu nord. Vaig perdre’l per una crisi personal, silenciosa, que va sortir a la superfície gràcies a l'estima d'una germana i a l'impuls d'un reencontre.
Recordo una data. La vigília de Reis. Aquell dia vaig rebre un regal avançat en forma de coratge: la valentia per acabar una relació de parella. Un cop de timó per canviar de rumb. Aleshores i fins ara, no he parat d’aprendre lliçons que creia ben apreses. També he hagut de desaprendre algunes veritats del món dels adults. M'estic reciclant.
Ha sigut difícil. Volia obrir-me camí i no avançava. Volia arribar a la calma fent drecera, sense passar pel camí sinuós de les emocions, que m’esperaven en candeletes dins d'una tormenta interior. Només volia plaer immediat. Volia córrer més que el temps. Volia fugir per no patir.
Fins que un bon dia vaig dir “NO”. Era la primera vegada. El destinatari del petit monosíl·lab és una persona que ha copsat la meva contradicció. Ens vem conèixer gràcies al món blogger.
I així va néixer el meu blog.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada