Exposar els meus sentiments té el risc de rebre crítiques, com qualsevol acte públic. Un cop superada la por escènica, el pas següent és acceptar que puc ser criticada. En cas contrari, seria una narcisista, i aquesta mena de personatges no em cauen bé. La meva tolerància té límits.
He rebut una crítica duríssima, digna d’una final d’esgrima verbal. I per la proximitat del vincle, encara més. M’ha fet mal. No pel contingut, que té raó, sinó per la forma. Durant unes hores, he tingut els sentiments ferits.
Tal com ho veig, la crítica nascuda de les relacions interpersonals és una oportunitat per detectar les mancances pròpies. És el famós exercici del mirall. Ara bé, cal tenir present que cadascú interpreta o valora en funció de la seva experiència personal. Aquest fet és una varible que pot atenuar l’impacte emocional d’una crítica. Cal observar d'on neix la font. Al seu torn, la resposta o reacció del crític, també facilita informació sobre la seva vulnerabilitat.
Amb el temps he anat apreciant la crítica feta amb tacte. Sense obviar el contingut, la forma també importa. Mal em pesi, he criticat sense miraments, he sigut dura, sobèrbia. No era la millor de les maneres. Així és com el meu ego acostumava a delatar-se. Ara li dic amb carícies que el necessito per sobreviure, no per viure.
Per cert, un diàleg que em recorda que en el meu món em sento millor amb l’amor d’un home i molts diners al compte corrent. La soledat és molt maca quan tens algú amb qui compartir-la. Sobre els homes en parlaré més endavant. Avui no toca.
I com que, ara per ara, una bona part del malestar que tinc és per una situació econòmica difícil, toca posar fil a l’agulla per fer més rendibles els meus talents, o sigui, guanyar més diners, molts més diners. Que amb la butxaca plena sóc més generosa, amb o sense un home al meu costat.
Per bé que si puc gaudir dels dos simultàniament, millor. No m'enganyaré pas.
T'agrada l'autoengany?
He rebut una crítica duríssima, digna d’una final d’esgrima verbal. I per la proximitat del vincle, encara més. M’ha fet mal. No pel contingut, que té raó, sinó per la forma. Durant unes hores, he tingut els sentiments ferits.
Tal com ho veig, la crítica nascuda de les relacions interpersonals és una oportunitat per detectar les mancances pròpies. És el famós exercici del mirall. Ara bé, cal tenir present que cadascú interpreta o valora en funció de la seva experiència personal. Aquest fet és una varible que pot atenuar l’impacte emocional d’una crítica. Cal observar d'on neix la font. Al seu torn, la resposta o reacció del crític, també facilita informació sobre la seva vulnerabilitat.
Amb el temps he anat apreciant la crítica feta amb tacte. Sense obviar el contingut, la forma també importa. Mal em pesi, he criticat sense miraments, he sigut dura, sobèrbia. No era la millor de les maneres. Així és com el meu ego acostumava a delatar-se. Ara li dic amb carícies que el necessito per sobreviure, no per viure.
Per cert, un diàleg que em recorda que en el meu món em sento millor amb l’amor d’un home i molts diners al compte corrent. La soledat és molt maca quan tens algú amb qui compartir-la. Sobre els homes en parlaré més endavant. Avui no toca.
I com que, ara per ara, una bona part del malestar que tinc és per una situació econòmica difícil, toca posar fil a l’agulla per fer més rendibles els meus talents, o sigui, guanyar més diners, molts més diners. Que amb la butxaca plena sóc més generosa, amb o sense un home al meu costat.
Per bé que si puc gaudir dels dos simultàniament, millor. No m'enganyaré pas.
T'agrada l'autoengany?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada