Picar pedra

Pel que sembla, la màxima de predicar amb l’exemple va perdent adeptes, al costat d’altres pèrdues significatives. Des de temps, en el meu entorn habitual detecto una bretxa generacional ben definida. No cal mirar gaire enrera, només una mica.

Entre l’EGB i l’ESO. Entre la carrera universitària dels 5 anys i la dels crèdits, i la futura Bolonya. Entre un respecte a les aules i la indefinició del cos docent. Entre la mà dura i la mà tova. Entre l’esforç (no confondre amb patir) i l’èxit immediat. Entre la guàrdia civil i els mossos d’esquadra. Entre la televisió de 5 canals i la TDT. Entre el violador de l’eixample i els violadors menors d'edat.

Entre tot això, i més, tinc la sensació que formo part d’una generació hereva d’una prioritat de valors diferent a l’actual, en un moment en què la comunitat era poc conscient de la seva llibertat. Ara que la tenen tota, absolutament tota, s’han perdut pel camí bona part dels referents que un dia em van ser útils alhora de definir la meva personalitat.

Fum fum fum

Arsènic, fenol, benzè, poloni 210, acetona, cianur, DDT, naftalina, amoníac, butà, nicotina, quitrà, plom, metanol, i així fins a 4.000 components tòxics*.

He deixat de fumar, gràcies a la hipnosi. Una decisió incòmoda perquè m'he privat d'un plaer demoníac. Em sobta que m'agradés tant el verí i l'autodestrucció, i quan t'observo fumant confio en que tan de bo t'adonis aviat. Ara comprenc la tolerència dels exfumadors.

A mesura que la nicotina i el temut mono petitegen, la incomoditat inicial es va transformant en plaer, el que dóna la satisfacció d'una bona acció. Us recomano la lectura del llibre El plaer de deixar de fumar, del Dr. Miquel Masgrau, que es pot descarregar gratuïtament i llegir-lo en format digital (http://www.masgrau.net/).

Què amaga l'adicció? Només tu ho pots descobrir, quan vulguis.

Tempus fugit

Si em regales simplicitat, que sigui fàcil.
Si em regales brevetat, que sigui clara.
Si em regales amistat, que sigui autèntica.
Si em regales amor, que sigui tendre.
Si em regales veritat, que sigui transparent.
Si em regales salut, que sigui sana.
Si em regales temps, que sigui plenament.
Si em regales diners, que siguin abundants.
Si em regales falsedat, que sigui caduca.
Si em regales l’oïda, que sigui en silenci.
Si em regales companyia, que sigui propera.
Si em regales família, que sigui càlida.
Si em regales vida, que sigui la meva.
Si em regales mort, que sigui plàcida.
Per demanar, que no quedi.

Hiverno a l’estiu. M'activo amb el fred.
He tornat.

31.536.000 segons

Setmana d’aniversari: el blog ha fet un any. El ritme d’entrades ha anat minvant de manera progressiva a favor d’altres distraccions. Ara bé, continua com una afició saludable. Escriure és una de les gimnasies de la ment. Clarifica i facilita la creativitat.

L’embrió de qualsevol idea passa per fer esborranys, fins que es dibuixa un projecte definitiu. La fase embrionària del blog va tenir un títol i una primera entrada que no es van publicar mai, un avortament natural. Després, van existir moments per iniciar un blog anònim sota l'impuls de l'alter ego que, qui més qui menys, conviu amb nosaltres. Un impuls que va desaparèixer sota el caldo de cultiu de la paciència.

El regal d’aniversari és la retrobada amb un idol d’infància de la seva autora. Espero que conservis una bona dosi d’il·lusió, necessària en el món adult, més aficionat a la formalitat i la hipocresia.

Poc a poc

Sense presses i amb les idees clares, els somnis esdevenen reals quan toca. Ni el lloc ni el moment són rellevants, només compta el creuament adequat de fets i de persones.

Fa unes setmanes vaig tractar sobre els objectius pendents. Doncs bé, ara en tinc menys, perquè recapitulant al post de la Lluna, he fet el segon pas i una mica més en direcció a la il·lusió descrita aleshores. Un cop més, la visualització creativa ha donat fruïts. Ara sí que toca.

Aquells que em coneixen una mica més, saben de què parlo si alhora d’assolir fites personals poso com a exemple pràctic l’exercici d’imaginar un lloc per estacionar el cotxe amb facilitat, a la primera o sense perdre gaire temps. Una màxima que he aplicat en la recerca de parella. Dit i fet.

Segons els eslògans associats als colors, diuen que el verd correspon a l’esperança. Desconec si ets una persona amb molta o poca fe, el que sí et puc dir és que ja pots saber entre línies el nom de la persona que m'ha robat el cor, i viceversa, durant el meu trajecte cap a la Lluna.

Una història poc convencional, com no podia ser d’una altra manera. A persones diferents, experiències originals o poc comuns. Així d'esplèndida és la màgia creativa, amb el beneplàcid de la ciència, per allò de l’arxiconeguda teoria de l’atracció entre energies similars, positives o negatives...

L'encontre m’ha recordat el pacte subscrit amb ses majestats reials, perquè estava inclòs en la carta als Reis enviada fa pocs mesos. A fets consumats, sembla ser que la missiva finalment va arribar al seu destí, més aviat del que em pensava. Coses que passen.

Generació Beta

Fins fa poc desconeixia el títol o la lletra de la generació en què vaig néixer. La solució, en un article publicat a l'edició d'avui del diari la Vanguardia. Com que la moda de batejar generacions va bé per identificar els ets i uts d'una època, sembla ser que els baby boom formem part de la generació Beta.

El títol del post facilita l'enllaç a l'article, perquè cadascú arribi a les seves pròpies conclusions. En cas que l'accés hagi caducat, l'hemeroteca digital pot ser una bona alternativa.

Abans, ara i més endavant

La vida és com una fletxa. Un sentit únic i dos punts. L'impàs entre l'inici i el final és la nostra trajectòria. Retratrem aquest recorregut amb fotografies, per copsar l'evolució del nostre temps vital. Poques vegades es manté inalterable.

M'agrada observar fotografies de les persones, sempre i quan tingui l'oportunitat per fer un cop d'ull. Una curiositat que es pot truncar per motius diversos, com ara l'escassetat, la manca de senyals de vida dels seus temps, perquè s'ha estancat o bé no s'ha actualitzat.

Les arrugues són plecs inevitables, encara que algunes persones, lluny d'arrugar-se, donen el millor de sí mateixes amb el pas del temps, com els bons vins. Òbviament, no cal el testimoni fotogràfic, per bé que ajuda en el diagnòstic dels moments i les emocions viscudes.

Una altra cosa és el regal de la fotogènia, que multiplica l'atenció i l'atracció envers la imatge retratada. LLevat d'excepcions, és una gràcia que es pot adquirir a base de somriures i deixar-se mimar pel flash. El tacte és així de generós, entre d'altres exemples.

Mestres i aprenents

D'un llibre inacabat d'en Paulo Coelho, La bruixa de Portobello, em va cridar l'atenció la definició següent. Diu així:

- Saps què és un mestre? Ara t'ho dic: no és el qui ensenya una cosa, sinó el qui inspira l'alumne a donar el millor de si mateix per descobrir allò que sap.

Qualsevol ofici pivota sobre el binomi mestre-aprenent, amb l'objectiu de perllongar en el temps una tasca tradicional, fins que un dia s'esgota l'art d'aquella artesania. El cicle es completa quan l'aprenent esdevé mestre.

En l'ofici de viure passem per diverses etapes fins que, a poc a poc, comencem a esdevenir mestres propis del nostre ofici. Abans, hem recorregut un llarg camí aprenent i observant, sovint inconscientment, de la mà de persones que han deixat la seva petjada dins nostre. Són mestres amb noms diversos, com ara la família, l'amistat, l'escola, la feina, la malaltia, el sexe, el conflicte, la frustració, els desencontres, l'enamorament, la mort, els límits, el patiment, allò imprevist, i més.

L'art de la vida és una disciplina integrada per un cos docent força variat. En els inicis, els mestres són imposats per decret, perquè no els escollim. A mesura que l'edat biològica avança, comencem a ser més lliures i disposem del dret d'escollir el proper mestre que ens inspirarà. Alguns els recordem amb regust amarg, són lliçons (experiències) que han costat moltíssim d'aprendre, hem repetit cursos (errors). D'altres són més dolços d'anyorar, hem après amb el mètode de la simplicitat, la humiltat, el sentit de l'humor i la comprensió. Tots plegats han dibuixat un xic de la nostra personalitat.

Ara que, de mestres, tants com gustos i colors. Ensopegar amb un de bo i aviat, molt abans que ens atrapi l'aleman (Mister Alzheimer), no depèn de la divina providència, sinó d'una cosa tan senzilla com la voluntat de millorar la nostra essència i compartir-la com un calidoscopi, perquè tot depèn de com t'ho miris.

Ets monocromàtic o multicolor?

Objectiu: la LLuna

L’espai d’avui gira al voltant dels objectius pendents, no assolits, en consonància amb la filosofia d’un post publicat fa uns mesos. Es tracta de donar un cop d’ull al rànquing d’aleshores i revisar la classificació actual.

El títol m'ha semblat una metàfora prou bona per il·lustrar la percepció (subjectiva) sobre la resistència d'algunes fites, o fins a quin punt les podem arribar a sentir llunyanes, quan en realitat són a un pam dels nostres nassos. Amb la voluntat d’escurçar distàncies i d'optimitzar recursos, he posat fil a l’agulla i sense embuts per cercar una solució salina que m'apropi al meu top ten particular.

La qual cosa em situa davant la disjuntiva d’exposar o d’ometre tot allò que faci referència a la meva classificació personal. Ab initio, una decisió incòmoda, resolta a favor de la seva publicació. Al cap i a la fi, com ja vaig tractar, els efectes de la paraula escrita són més poderosos que l’anonimat i els seus derivats.

Un dels propòsits és iniciar novament una relació estable de parella. Allò del viatge compartit durant un bona part del recorregut. El primer pas és conèixer candidats amb condicions similars a les meves. Doncs bé, i aquí arriba la reflexió d’avui, aposto de manera conscient per les plataformes virtuals com a complement per ampliar el ventall de la pesca tradicional. M'ho plantejo de manera divertida, amb sentit de l'humor, valorant els riscos que internet posa a l'abast.

Formo part d’una generació que ha contemplat la fusió del món real amb el virtual, amb la tendència a perdre de vista la frontera que separa els dos universos. Ningú ha dit que un sigui millor o pitjor que l’altre, ambdós presenten pros i contres. Com tot, es tracta d’una qüestió d’equilibris i de sentit comú. L'èxit o el fracàs es valora en funció de l’experiència viscuda, i per això tots dos poden ser útils per propulsar la interacció humana. L'un toca de peus a terra, i l'altre facilita una aproximació que, altrament, seria improbable en circumstàncies normals.

El compte enrera ha començat. D'aquí un temps, estaré en disposició de fer un balanç de resultats. Per ara, només puc avançar que, virtualment, he descartat i m'han descartat, i en d'altres casos l'interès continua viu, igual que m'ha succeït en el món real. La diferència, valuosa, és la velocitat amb què hom pot intuir entrelínies quina mena de personalitat hi ha a l'altre costat de la pantalla. M'agradaria equivocar-me, si bé en això, els errors m'han deixat de banda gairebé sempre.

Un xic d'ignorància

Tots som ignorants, només que en coses diferents.

El poc que jo sé ho dec a la meva ignorància.

Com que és més el que ignores que el que saps, parla poc.

És propi d'homes de caps mediocres envestir contra tot allò que no els entra al cap.

Una idea fixa sempre sembla una gran idea, no perquè és gran, sinó perquè omple tot el cervell.

No m'avergonyeix confessar la ignorància d'allò que no sé.

Es pot caminar amb una pistola carregada; es pot caminar amb una pistola descarregada, però no es pot caminar amb una pistola que no se sap si està carregada o descarregada.

Es parla poc quan la vanitat no pren part en la conversa.

El coneixement és necessariament finit, mentre que la ignorància és necessariament infinita.

Agonia sense morfina

Celebro amb ironia la crida a la vaga de jutges i magistrats, perquè no solucionarà res. Ara bé, qualsevol aproximació a la trinxera judicial és benvinguda per donar a conèixer les condicions amb què s'imparteix la Justícia a les nostres contrades.

Reportatges com l'emès pel programa 30 Minuts de TV3, desmitifiquen l'aureola que envolta el cim de la jerarquia judicial. Potser una part de l'audiència no hagi trepitjat mai un jutjat i s'ho pensin dues vegades a l'hora de sol·licitar l'auxili judicial per resoldre llurs problemes. S'impulsa la mediació com a mitjà alternatiu de resolució de conflictes, però les estadístiques no acompanyen.

Això no obstant, confio que el sistema judicial anirà millorant, a pas de tortuga. L'impuls i el canvi són obvis però sóc escèptica pel que fa als resultats d'aquesta convocatòria, perquè les mobilitzacions anteriors han resultat paper mullat.

A veure si amb aquest cop de puny, el govern impulsa d'una vegada per totes les reformes per evitar l'ensorrament definitiu del sistema. Fins al moment, l'Estat ha prioritzat el canvi en d'altres administracions, com per exemple la tributària, una de les més àgils i eficients del sistema públic. La pela és la pela. És una llàstima que el sistema judicial no sigui un sector estratègic per rebre els ajuts milionaris que actualment s'estan destinant a l'empresa privada. Amb o sense crisi, una justícia lenta és una injustícia.

D'altra banda, aquest mal endèmic encobreix un altre de més feixuc, com és la reforma de la funció pública. Tímidament, s'han publicat estudis amb format de llibres de color blanc, palesant una realitat que l'autoritat competent va demorant en un calaix de sastre. Amb o sense crisi, els sous públics estan garantits, i si la cosa pinta magre, es congelen sense acomiadaments ni expedients de regulació.

Com a lletrada, formo part d'un sistema imperfecte, raó per la qual continuaré aprofitant les escletxes d'aquesta realitat, que ha oblidat el principi de celeritat consagrat a la mare de les lleis, la Constitució. Mentre no la reformin i converteixin la lentitud judicial en dret fonamental, continuarà vigent la fórmula matemàtica del dos més dos no és igual a quatre, tot observant com els tribunals es van enfonsant com el Titànic.

LLetra menuda

Per norma, la ignorància és un recurs defensiu més propi dels instruïts que dels analfabets. El costum arrelat d’assentir condicions en format de clàusules, sense prèvia lectura i comprensió de les mateixes, resulta una font de maldecaps per als sotasignants.

Davant del dubte, millor preguntar per estalviar confusions i malentesos a posteriori. Diu un proverbi xinès que qui pregunta és ignorant per un moment, però aquell que no pregunta serà ignorant per sempre. Ja sigui per desinterès, desídia, impaciència o temor al ridícul, preguntar res surt car a l'hora de solucionar adequadament els problemes descrits en aquelles oracions volgudament desconegudes.

I llavors, quan les hipotètiques incerteses esdevenen reals, sorgeix la rebel·lió dels ignorants contra els efectes de la lletra menuda. LLegir i escriure és un pack bàsic de l’educació elemental actual, un dret universal del qual ben pocs se n’escapen. En canvi, el cap buït o mancat de curiositat, és la resposta adulta per justificar el "coitus interruptus" del desconeixement sobtat.

Com la canalla, preguntant s'arriba a Roma. Si persisteixen les dificultats de comprensió, en resulta útil la pedagogia dels exemples o bé una cita prèvia amb l'especilista de torn, abans de rubricar compromisos com un ignorant.

Less is more, forever

O gairebé sempre, depèn dels factors que sumin i restin. Adoptar la filosofia del "menys és més" simplifica les decisions i, per tant, augmenta la capacitat de resolució. Sovint, l'excés pertorba la fluïdesa i difumina la claredat.

Ens acompanya la sobreinformació, la immediatesa, un tot de tot accelerat, amb una filtració deliberada d'interessos que manipulen la tendència de l'opinió pública. En cas de dubte, o de naturalesa cagadubte, dita espiral pot esdevenir una font de distracció i esbiaixar la presa de decisions. La mare dels ous és decidir, que no encantar-se o fer ciència ficció. A més simplicitat, més eficàcia. Ergo, menys esforços.

Tornant al lema minimalista, fa poc dies vaig decidir buidar armaris i calaixos. Més ben dit, vaig seleccionar que vestirà la meva nuesa durant els propers mesos, valorant-ne les qualitats estètiques i pràctiques. Finalitzada la sessió va ressonar l'eco, un fenomen que associava a la natura i serralades, que no pas als interiors d'armari.

Menys pertinences, més espai. Menys control, més espontaneïtat. Menys rutina, més creativitat. Menys necessitat, més abundància. Menys doctrina, més exemples.

Ressona l'eco dintre teu?

Nits màgiques

Poc m'imaginava que tornaria a enviar una carta als Reis d'Orient. Sembla que això d'escriure s'encomana com la grip. Un ritual que no recordava des de la infantesa. Tot i els anys, m'he il·lusionat com aleshores.

Espero conservar la ingenuïtat força temps per divertir-me com avui, quan redactava la carta manuscrita per a ses majestats i després la dipositava en una bústia groga de correus, sense segells, i amb una direcció que no surt ni als GPS.

Aquesta vegada, més conscient que mai, la llista és breu i concreta. Un repóquer d'asos, o si s'escau, una escala de color. Cada cop que identifiqui les bonanoves desitjades, duré a terme el pacte convingut amb ses senyories reials.

Què seria de la vida sense fer petites bogeries personals?