Un funeral és un acte de comiat, un record a títol pòstum. Durant l’època nadalenca, és habitual fer balanços. Els més coneguts són els mediàtics i els comptables: notícies destacades, desafortunades, actius, passius, beneficis i pèrdues.Enguany, bona part de la meva trajectòria personal ha tingut la companyia d'aquest inestimable blog, un compromís adquirit amb mi mateixa. Un testimoni que m’ha permès copsar l’evolució dels estats d’ànims amb els quals vaig emprendre l’aventura d’escriure. Fins al moment, les ganes continuen intactes, amb una tendència natural cap a l’abstracció, deixant de costat la primera persona del “jo”, que òbviament continua present, amb la voluntat de posar més èmfasi en una veu més objectiva.
Altrament, el petit blog ha estat un catalitzador per accelerar el procés de maduresa emocional. Un coet per deixar enrere vivències i persones amb les quals vaig compartir el meu univers, intrigada per algunes conductes humanes, que mica en mica es van anar desemmascarant. Per a totes elles, la dedicatòria d'aquest funeral.
Finalment, ha arribat el meu torn. M’he tret la màscara, amb l'instint i l'olfacte més fins per detectar la cara fosca que tot home amaga, i que no ensenya a ningú, com la LLuna, citant a Mark Twain. La veritat és asèptica, essencial i transparent. És el que és, agradi o no agradi. Vol ser descoberta, per molta màscara que intenti amagar-la.
T'agrada la veritat?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada